Publicitat
Publicitat

Fulls de ruta

No és pas infreqüent que interpretem alguns fets com si fossin metàfores -igualant, per exemple, un vistós arc de Sant Martí amb l'esperança- o bé que llegim determinades metàfores com si en realitat fossin fets. Un full de ruta és sens dubte una eina molt útil per a un transportista, per exemple: permet optimitzar el trajecte. No crec que hi hagi res d'improcedent a fer servir aquesta expressió en un context polític, com sol ser habitual. El problema arriba quan oblidem que som davant d'una metàfora. Un procés polític no és una ruta, ni un programa és un full, ni el dirigent d'un partit acostuma a fer la seva feina a la cabina d'un camió. Això vol dir, ras i curt, que a una persona que es dedica a la logística se li ha d'exigir, en nom de l'eficiència, un full de ruta, però a un polític cal demanar-li més aviat un programa clar i coherent.

El possible referèndum sobre la independència d'Escòcia ha tornat a transformar aquesta metàfora en una exigència política literal. Es demanen fulls de ruta com si un país fos una furgoneta que ha de repartir uns quants paquets abans del migdia. A Escòcia, o a Catalunya, s'han dit immenses collonades sobre aquests fulls de ruta. En comptes de treballar activament per l'objectiu -en aquest cas, la independència- fem powerpoints que demostren precisament que no cal treballar gaire perquè la cosa caurà sola, com una fruita madura. És molt important que Alex Salmond tingui perfectament clar cap on vol anar, perquè d'això es tracta, sense l'absurda interferència d'un full de ruta que no té en compte la quantitat de coses imprevisibles que es poden esdevenir entre l'inici del trajecte i la seva culminació, que espero que sigui la proclamació de la independència d'Escòcia (aquell dia, i malgrat que ho tinc prohibit, brindaré amb un bon whisky). I el mateix es pot dir del procés, al meu entendre ja irreversible, de transició nacional catalana.

Tenir clar un objectiu, sigui quin sigui, és fonamental en qualsevol procés de gran abast. Condicionar-lo amb la metàfora d'un full de ruta de repartidor de pizzes no sembla gaire assenyat, i ara els mostraré un parell d'exemples il·lustratius de tot plegat. L'any 1985, quan Mikhaïl Gorbatxov assumeix el lideratge de l'URSS, comença a preparar un immens full de ruta que s'acabarà coneixent amb la seva denominació russa, perestroika (que, si fa no fa, vol dir "reestructuració"). Amb més bona o més mala fortuna, les reformes es van dur a terme fins ben bé l'any 1990. En aquest cas, el full de ruta quedava clar... però l'objectiu final, no. Gens ni mica. Avui, amb perspectiva, sembla evident que Gorbatxov i els reformistes que li van donar suport no tenien ni idea de cap on volien anar. Sabien que calia fer coses i, sobretot, visualitzar que es feien (per mitjà d'un full de ruta, precisament). Sabien que la situació era insostenible. Però no tenien clar si volien que tot allò desemboqués en una reforma del sistema o en una destrucció d'aquest sistema. Un altre full de ruta detallat però amb un objectiu absolutament borrós és el que representa el Tractat de Lisboa. Amb l'espantós dialecte burocràtic de la Unió, allí s'especificaven tota mena de coses i cosetes, però en cap cas quedava clar l'objectiu polític de fons, és a dir, què dimonis volia acabar sent Europa. Ara, quan la situació és crítica, és quan podem constatar que aquesta, i no les clàusules i subclàusules de l'inacabable paperot, constituïa tot just la qüestió prioritària.

És important que a Escòcia, i on sigui, se sàpiga que l'objectiu és fer ús del dret a decidir, però pot ser perfectament contraproduent articular-lo entorn d'un calendari que, per força, fa abstracció de les incerteses del futur immediat, en aquest cas relacionat amb les fortíssimes turbulències de la crisi econòmica. Això a Londres ho tenien claríssim, perquè no són pas rucs, i el primer que van fer, doncs, és marcar amb claredat un full de ruta. Salmond es va empassar parcialment l'esquer, tot marcant-ne un altre massa aviat. Però per molts fulls de ruta metafòrics que s'omplin per una banda o per una altra, el resultat final no dependrà de cap calendari, sinó de la interiorització d'un determinat objectiu per part dels ciutadans. Votaran sí o no en funció de si tenen clar l'objectiu, no del dia que els han convocat a votar, ni de si es va dur a terme o no la cinquena subclàsula de la quarta clàusula d'algun paper més o menys fantasiós, o la gràfica d'un powerpoint que demostra que assolir la independència és tan fàcil com pelar mandarines.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT