Publicitat
Publicitat

Geishes del segle XXI

Cada cap de setmana, quan torno a casa avançada la nit després d’algun sopar, espectacle o similar, tinc un bon ensurt: els carrers, les cantonades, les portes dels locals estan plens de geishes occidentals d’una joventut rutilant. En lloc de mitjons blancs i sandàlies de fusta, porten talons altíssims; en lloc de quimonos llampants, minifaldilles o vestits gairebé inexistents de color negre escarabat; en lloc de recollits escultòrics al cap, llises cabelleres al vent. Són una nova modalitat de les obedients deixebles de la submissió que cap al segle VII va gestar el Japó i que allà encara perduren actualment, encara que en un nombre molt menor de les que van triomfar a les cases de te o a les cases de plaer als segles XVIII i XIX.

Fa molt que penso en la involució que ha patit l’emancipació femenina en la civilització occidental, de manera que quan fa poc la gironina Rosa Brugat em va convidar a presentar a la Galeria Trama -dins el Festival Loop- un vídeo seu que tracta sobre les geishes japoneses, li vaig dir que valia la pena parlar de les geishes d’ara i aquí, les nostres. El seu treball, Arigatou gozaimasu, que en japonès vol dir senzillament gràcies, és fruit d’un viatge de l’artista al Japó, on li va venir de gust investigar en els costums d’aquestes dones misterioses i ancorades en l’ahir. A mi les geishes sempre m’han fet una mica d’angúnia, com a alguns els succeeix amb els caragols o les anques de granota. Però el repte era fascinant.

Amb les imatges que es va emportar dins la memòria de la seva càmera, Brugat va confegir un elegant testimoni del gust de les geishes per complaure i agradar, i també de la cadència musical dels seus moviments pausats i tan poc occidentals. Tot i que mogut per l’esperit crític i no per l’impuls del testimoniatge, el resultat és un treball de gran elegància que convida a visitar el País del Sol Naixent. Després de la projecció vam mantenir un col·loqui que, amb el mateix títol que aquest article, convidava a reflexionar sobre alguns dels estereotips actuals de la feminitat, alguns dels quals ningú diria que són posteriors a la revolució del 68 i als moguts anys 70 sinó més aviat propis dels anys anteriors a la República. Ja es diu que avui algunes netes són més antigues que les seves pròpies àvies.

Qui són i com són aquestes geishes nostres, consagrades en cos i ànima a esdevenir objectes de desig entre els integrants del sexe masculí? Com és possible que es deixin captivar amb tanta facilitat per la passivitat, la complaença i l’esperit servicial? Més Eva que Lilith, aquestes noies que semblen sortides del mateix motlle -com les dones dels anys 50 presoneres de la mística de la feminitat- mostren una iconografia petrificada, suspesa en el temps. No semblen reflectir la joventut i el seu instint de canvi permanent, sinó que són la immobilitat personificada.

¿Es tracta d’un ideal de bellesa ja desconstruït, que d’altres han escrit per a elles? Es diria que segueixen uns dictats que els són aliens i que les invaliden per escollir. Són desitjades i són escollides, però han perdut la capacitat de desitjar o d’escollir. Mentre que els nois es mostren naturals i confortables en les seves robes informals, elles pateixen la dictadura de la moda i del maquillatge com si fossin en una presó, i conviuen amb els seus barrots sense fer escarafalls: no protesten, no es rebel·len, assenteixen i callen.

Dipositàries del desig masculí, comprimides dins d’un estereotip creat al marge de les seves necessitats, són un retrat de les contradiccions i dels dubtes generats per l’accelerada emancipació de les dones en les darreres dècades -si és que podem parlar d’acceleració en un procés tan llargament anhelat-. I són també el mirall en què es mira la por masculina a les dones noves -alliberades d’atributs i aparences asfixiants que les tornen a relegar a papers subsidiaris en què no són més que comparses i mai protagonistes-; una por involucionista, que boicoteja les flamants noves masculinitats, els posa bastons a les rodes i es diria que ratifica aquesta frase de Balzac: “El destí de les dones és fer batre el cor dels homes”.

Qui diu que les geishes són cosa d’un passat remot? La seva filosofia continua ben viva, ha quallat en els mecanismes de construcció social que perpetuen la bretxa de gènere i la subsidiarietat de les dones, i que per damunt de tot eternitzen la seva condició d’objectes de desig. No és culpa seva, perquè mentre duri el patriarcat existiran dones que obeeixin fidelment el que aquest sistema vol d’elles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT