Publicitat
Publicitat

Granados, la víctima catalana de la Gran Guerra

La Gran Guerra va suposar l’entrada del món al segleXX i, per aquesta convivència entre els uniformes d’hússars austrohongaresos i la revolució tecnològica dels exèrcits, països comandats per entre monarques i revolucionaris, o la seva influència en els artistes, escriptors i intel·lectuals europeus, va ser molt procliu a la creació de mites. Mata Hari seria l’exemple d’espia femme fatale ; per contra, la infermera Edith Cavell, la innocent morta pel seu país; les roselles per sempre més quedarien lligades als Flander’s Fields, etc. En el cas català, una sola mort exemplifica la commoció de la guerra. Estem parlant de la mort del músic Enric Granados, mort tal dia com dijous (24 de març) de fa 100 anys al canal de la Mànega, quan el vapor Sussex, que el traslladava al continent, va ser torpedinat per un submarí alemany.

Avui, que Europa està consternada i esmaperduda per l’atemptat sagnant de Bèlgica -país tradicionalment neutral, la violació del qual per part de l’exèrcit alemany va suposar la baula definitiva en l’escalada de tensió que va portar a l’esclat de la Primera Guerra Mundial-, recordem l’emoció de la mort de Granados. El músic, en la plenitud de la seva carrera artística, tornava triomfal dels Estats Units, on havia tingut un èxit esclatant amb la seva òpera Goyescas, estrenada al Metropolitan Opera House de Nova York. L’acollida va ser tan rutilant que el president Wilson el va convidar a fer un concert a la Casa Blanca, cosa que va fer canviar els plans de retorn del matrimoni Granados, amb un fatal desenllaç per a algú que sempre havia tingut una aversió total als viatges en vaixell. Segons un dels seus biògrafs -el nord-americà Joan Watson Milton, autor d’ El rossinyol abatut, disponible en català-, seria la passió amorosa cap a la seva alumna, deixeble i col·laboradora Clotilde Godó, filla d’una coneguda família industrial d’Igualada però resident a Tiana, el que va fer que el delerós Granados s’arrisqués a fer el viatge de tornada no en un vaixell espanyol -i, per tant, de pavelló neutral- sinó en un d’anglès. De tota manera, tot i aquest amor extraconjugal, la tradició afirma que el mestre Granados, que havia estat rescatat sa i estalvi, va llançar-se al mar, tot i la seva por a l’aigua i al fet de no saber nadar, per rescatar la seva dona, que s’ofegava. Tots dos van morir.

La notícia de la mort de Granados va colpir Barcelona. Un testimoni de l’època, l’advocat Amadeu Hurtado, escriu a les seves memòries: “Aquesta impressió, ben poc favorable a Alemanya, es convertia a la nostra ciutat en un gran desafecte quan va saber-se amb consternació que el dia 24 de març havien trobat la mort en el torpedinament del vapor anglès Sussex, al mar del Nord, el nostre gran músic Enric Granados i la seva esposa, deixant desemparats els seus fills de tendra edat, que vivien a Barcelona”. Pocs dies després, el diari barceloní El Diluvio publicava l’article “ La muerte de Granados. Nuestra protesta ” com una queixa formal adreçada al president del consell de ministres, en la qual s’afirmava: “ Confirmada definitivamente la noticia de esta desgracia irreparable, no solo para Cataluña sino para toda España, conmueve tanto como la desaparición del artista eminente, el silencio de su país ante el crimen que le arrebató la vida. España produce una penosa sensación de debilidad y de abandono, como si el cadáver del glorioso maestro, flotando al amparo de las aguas del mar inmenso, fuese una triste representación de su desdichada patria ”. I s’adreçava directament al primer ministre comte de Romanones: “ ¿Permitirá el Gobierno que preside V.E. la vergüenza de pasar en silencio este crimen sin pedir las reparaciones necesarias? ” El dibuixant Pere Ynglada publicava a la revista Iberia un homenatge a Granados en forma de portada, en què una “maja ” de l’obra granadiana llançava un ramet de clavells a la mar on es veia una nau naufragant. Però, no només a la premsa i a les penyes i tertúlies de la Barcelona neutral la mort de Granados va causar un gran impacte. També, una de les institucions de la música catalana, com l’Orfeó Català, amb qui Granados va estar vinculat des de la seva fundació, estrenant al Palau de la Música alguna de les seves principals obres i interpretant o dirigint bona part del seu repertori, les corporacions de la seva Lleida natal i els principals escriptors, músics i artistes del país van plorar el mestre, van adreçar cartes de protesta a les autoritats alemanyes i espanyoles, a qui es va demanar atenció per als fills de Granados, i van organitzar homenatges en la seva memòria.

Tot i les tones de paper que hi va dedicar la premsa, les polèmiques entre aliadòfils i germanòfils, els voluntaris catalans enrolats a l’exèrcit francès, els fugitius i refugiats a Barcelona i la seva influència política i cultural, la Gran Guerra no va passar pel Principat. De tota manera, l’eco de la tragèdia es va fer viu amb la mort de Granados. Va ser la nostra víctima de la Gran Guerra. La que més vam sentir dels milions de morts que va deixar aquell conflicte.

Més continguts de