Publicitat
Publicitat

Grècia, al caire de l’abisme

Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro.

Per entendre per què dic això, us heu d’adonar que gairebé tot -no tot, sinó gairebé tot- el que heu sentit a dir del malbaratament i la irresponsabilitat dels grecs és mentida. Sí, a finals de la dècada passada el govern grec va gastar per damunt de les seves possibilitats. Però des d’aleshores ha aplicat diverses retallades a la despesa pública i ha apujat els impostos. Els llocs de treball del sector públic s’han reduït en més d’un 25%, i les pensions (que, en efecte, eren massa generoses) s’han rebaixat dràsticament. Si se sumen totes les mesures d’austeritat, n’hi hauria hagut prou i de sobres per eliminar el dèficit inicial i transformar-lo en un gran superàvit.

I per què no ha anat així? Perquè l’economia grega s’ha enfonsat per culpa sobretot d’aquestes mesures d’austeritat, cosa que ha provocat, de retruc, la caiguda dels ingressos de l’estat.

I, per la seva banda, aquest enfonsament de l’economia ha tingut molt a veure amb l’euro, que ha immobilitzat Grècia amb una camisa de força econòmica. Quan l’austeritat dóna resultats positius -el cas de països que frenen el dèficit sense caure en una depressió- se solen posar en marxa grans devaluacions monetàries que fan més competitives les exportacions. Això és el que va passar, per exemple, al Canadà en la dècada del 1990 i en molt bona part és el que va passar no fa gaire a Islàndia. Però Grècia, sense moneda pròpia, no ha disposat d’aquesta opció.

Així doncs, ¿amb això estic defensant el Grexit, la sortida de Grècia de l’euro? No necessàriament. El problema del Grexit ha sigut sempre el risc de caos financer, de tancament del sistema bancari per prevenir la retirada de dipòsits motivada pel pànic, i d’obstrucció de l’activitat empresarial a causa dels problemes bancaris i la inseguretat jurídica sobre la situació dels deutes. Per això els successius governs grecs han acceptat les exigències d’austeritat i fins i tot Syriza, la coalició d’esquerres que ara és al poder, estava disposada a acceptar les mesures ja imposades. En realitat, l’única cosa que demanava Syriza era que no se n’apliquessin de noves.

Però la troica no n’ha volgut ni sentir a parlar. No entrarem ara en detalls, però la qüestió fonamental és que a Grècia se li ha fet una oferta que, en realitat, és un ultimàtum i que, en la pràctica, no es diferencia de les polítiques d’aquests últims cinc anys.

És -i segurament això és precisament el que volien- una oferta que Alexis Tsipras, el primer ministre grec, no pot acceptar, perquè destruiria la raó de ser de la seva política. Per tant, l’objectiu no pot ser un altre que el de fer-lo fora del govern, com probablement passarà si als votants grecs els fa por enfrontar-se a la troica i la setmana que ve voten que sí.

Però no han de votar que sí per tres motius. Primer, perquè ara sabem que endurir les mesures d’austeritat és un carreró sense sortida: després de cinc anys Grècia està pitjor que mai. Segon, perquè el temut caos derivat del Grexit ja s’ha produït en bona part, per no dir del tot. Amb els bancs tancats i els capitals controlats, ja no queda gaire marge per a més desgràcies.

Finalment, accedir a l’ultimàtum de la troica representaria per als grecs renunciar definitivament a qualsevol pretensió d’independència. No us deixeu entabanar pels que diuen que els membres de la troica són només uns tecnòcrates que expliquen als grecs ignorants el que han de fer. Aquests suposats tecnòcrates s’inventen fantasies, ignorant tota la macroeconomia que sabem, i s’han equivocat en totes i cadascuna de les seves decisions. No és una qüestió d’anàlisi sinó de poder: el poder dels creditors per tancar l’aixeta a l’economia grega; un poder que continuarà vigent si la sortida de l’euro es considera impensable.

Ja és hora, doncs, de deixar de considerar-la impensable. Si no, Grècia se submergirà en una austeritat interminable i en una depressió que de moment no dóna indicis d’acostar-se a la fi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT