Publicitat
Publicitat

Quin futur té el cosmopolitisme?

Avui dia la crisi és arreu. La crisi financera i econòmica del 2008 va desembocar en una crisi fiscal, i la subsegüent crisi de deutes va involucrar l'eurozona en una lluita constant per la supervivència. El sentit comú feia pensar que el neoliberalisme i els seus entusiastes patirien més que ningú. Però en comptes d'això, la crisi de la socialdemocràcia continua, mentre que l'esfera pública està sota pressió. Què està passant? Una manera interessant de veure aquest trencaclosques és des de l'òptica del cosmopolitisme, un corrent del pensament polític que va guanyar un impuls considerable després de la caiguda del Mur de Berlín. En resum, el cosmopolitisme parteix de la premissa que tots els éssers humans pertanyen a una sola comunitat. Valorant la diversitat i les diferències, busca noves formes d'integració i identitat que possibilitin una coexistència internacional respectuosa. L'objectiu és superar la dualitat del que és local i del que és global, sobretot mitjançant la promoció de noves formes democràtiques més enllà de l'estat-nació.

Per molts observadors, quedava clar que entràvem a l'època del cosmopolitisme: l'expansió de les tecnologies de la comunicació i el creixement generalitzat de viatges internacionals donaven a entendre que les qüestions polítiques ja no es podien tractar de manera aïllada. Des de l'ascens de les multinacionals fins als riscos de l'escalfament global, cada vegada hi havia més factors que exigien una acció col·lectiva. Els moviments socials internacionals, com ara Attac, i la creació de la Tribunal Penal Internacional a l'Haia van ser algunes de les conseqüències d'aquest procés. Les condicions objectives i subjectives per formar una identitat cosmopolita influent semblaven d'una força indiscutible.

Però els últims anys han llançat una ombra de dubte. La reacció a la crisi financera i econòmica global va revelar la forma més evident d'aquest malestar: l'estat retorna, i no sempre d'una manera benèvola. I encara hi ha tendències i processos més profunds que afecten el nucli normatiu del cosmopolitisme. Aquest nucli, que els especialistes han resumit en tres principis bàsics (tolerància, legitimitat democràtica i eficàcia), a hores d'ara sembla debilitat, cosa que resulta preocupant.

Primer de tot, hi ha inquietud al voltant de la tolerància i els seus límits. Això no vol dir que presenciem un col·lapse total de relacions socials entre grups de diferents creences i valors morals, ni tampoc que estiguem abocats a alguna mena de conflicte de civilització. Més aviat vol dir que els polítics de les democràcies occidentals liberals, cansats de les discussions sobre llibertats civils, multiculturalisme i drets humans, han perdut la confiança en el grau d'obertura i pluralisme que les nostres societats poden assumir.

Segon: la legitimitat democràtica de molts dels nostres sistemes reguladors sembla fràgil, i cada vegada la qüestionen més polítics de tots els colors. Això afecta les institucions internacionals que treballen en el marc de l'ONU, incapaces de posar-se d'acord sobre una estructura governamental més equilibrada; afecta la Unió Europea, que pugna per una acceptació popular més gran, i també afecta una certa quantitat d'estats-nació que s'han embrancat en la controvèrsia sobre les formes apropiades de representació. Tot plegat sembla indicar que redefinir o cedir sobirania nacional ha esdevingut més difícil que mai, si no (provisionalment) impossible.

Tercer: tota una sèrie d'acords internacionals (tractats, pactes o processos) que s'han fet durant les dues darreres dècades i s'ha venut als ciutadans com un gran avenç cap a l'establiment d'interdependències, han estat una fracàs o bé corren el risc de no complir les expectatives. Podríem citar el Protocol de Kyoto, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i el Pacte d'Estabilitat i Creixement de la Unió Europea. Els que sempre s'han mostrat escèptics respecte a la institucionalització de les responsabilitats interestatals, sens dubte, van a més. Els integracionistes, en canvi, s'ho passen malament.

Podem parlar, per tant, d'una crisi del cosmopolitisme? Des del punt de vista polític, sembla més un problema de l'esquerra que de la dreta. Té menys a veure, en canvi, amb la moral malgrat les temptatives freqüents de titllar la dreta de malvada i/o indiferent, sobretot quan es tracta de la pobresa o del canvi climàtic. En realitat, la preocupació per tota mena de misèria està tan arrelada en la mentalitat dels catòlics conservadors com dels liberals de bona fe.

No, la causa d'això és la incapacitat de l'esquerra per respondre als que la critiquen en els debats sobre la tolerància, la legitimitat democràtica i l'eficàcia. L'esquerra es mostra inconseqüent i vacil·lant en diverses qüestions culturals importants, com ara la immigració. Moltes vegades no diu res sobre com s'ha de conferir poder als individus i restaurar la confiança en els processos democràtics, tant dintre com fora de l'estat-nació. A més, presta molt poca atenció al repte de fer servir les palanques del govern d'una manera més eficient i creativa per complir objectius socialdemòcrates.

Per molts representants de l'esquerra, això és una invitació a enfortir les arrels comunitàries de la democràcia. Han reconegut la importància que té la societat civil, la reciprocitat i el localisme per als polítics del centreesquerra. Tanmateix, això no hauria de passar a costa de les idees cosmopolites, imprescindibles per a qualsevol projecte socialdemòcrata obert a l'exterior. La política de transformació al segle XXI depèn molt de la nostra capacitat de determinar i impulsar més enllà de les fronteres els processos a gran escala. El cosmopolitisme és fonamental per a aquest propòsit. L'hem de posar en funcionament, millor abans que després.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT