Ja callo
ALS QUE ENS AGRADA xerrar, escriure, pensar en veu alta, i a sobre tenim la sort immensa de viure’n, correm el risc de l’excés. Desconnectar costa perquè la feina i la vida es confonen, sobretot si del que més et ve de gust parlar és del que penses o el que sents quan et passa el que et passa. És un plaer i un privilegi irrenunciable, però pot portar a la bulímia, la sobredosi, la dependència excessiva del llenguatge verbal.
Malaguanyem oportunitats per regenerar-nos, escoltar, aprendre. Acaparem intervencions als sopars i ens acabem creient que dominem les paraules sense assumir que a vegades en som esclaus, són elles les que ens enganyen. Renunciem a altres formes d’expressió riquíssimes en què, per falta de pràctica, ens sentim analfabets. Incontinents com som, ens costa callar. Fa por, és un terreny desconegut, incòmode, on et quedes sol i desemparat. Sense les crosses argumentals i racionals, sense el suport de les adversatives i les subordinades que et rescaten, et sents coix.
Tot plegat fa que això que anomenem “merescudes vacances” generi a un xerrameca i articulista diari la il·lusió de guanyar llibertat i treure’s responsabilitats de sobre, i alhora el dubte de “I ara com em desfogaré, com m’explicaré a mi mateix què penso o sento quan em passa el que em passa, sense els 1.750 caràcters amb espais de cada dia?”
Avui sí que toca: res és més reparador que descansar del que més fem. És ben sabuda la necessitat imperiosa del silenci, el verbal i el mental. Ja ho deia el proverbi que Manolo García va versionar més proverbialment encara: “ Si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir ”. Però alguns pesats fins i tot per anunciar que estem a punt de tancar la boqueta necessitem un munt de paraules. Ja callo.
