Publicitat
Publicitat

Juansito

El meu amic periodista i activista Marcel Joan, acompanyat de la seva infatigable i entusiasta muller Pepi, mestra d'escola al barri de la Torrassa de l'Hospitalet, passen el mes d'agost al centre d'Hondures, aprofundint la fe conciliar i encarnada que els ha mogut sempre. Res a veure amb espiritualismes desarrelats, més pròxims a l'autoajuda i al psicologisme medievalitzant que sembla que domina l'espiritualitat moderna, vingui del costat que vingui (un dia d'aquests en parlarem). En Marcel envia una crònica diària als amics del que considera que més ens pot obrir els ulls, encara que tan sols sigui per la via del contrast, amb el nostre món de privilegiats en crisi. Hi ha hagut relats sobre l'escassesa institucionalitzada, sobre el paper de la política hereva de l' encomienda , de l'encàrrec i de la compra de vots i voluntats; relats sobre la solidaritat entre les persones i les ganes d'alguns homes, polítics, sacerdots, sindicalistes i empresaris, de tirar endavant una societat que comença a prendre consciència del que veritablement pot fer si es desempallega dels vicis i de la violència que l'aclaparen. Hi ha hagut temps, igualment, per descriure'ns i enviar-nos imatges de paisatges que demanen ser contemplats amb ulls d'infant, amb ganes de ser sorpresos.

És precisament la història d'un infant de tretze anys, en Juansito, la que fa que avui parli d'Hondures i, esclar, de tots nosaltres. En Juansito, ens informa en Marcel, viu a la comunitat de nom predestinat El Porvenir, a tres hores a peu de la parada per on passa l'autobús, que és a una hora de l'escola parroquial. Fa el camí sol. Arriba al poble la nit abans de classe, dorm al poble, i es lleva per anar a les quatre hores de classe presencial que hi fa cada setmana. Abans d'anar a l'aula, quan es lleva, s'asseu al pati esperant amb paciència que comenci la lliçó. Sempre hi ha algú que li dóna l'esmorzar. En Juansito fa segon de secundària i segueix el curs a cavall de les classes presencials i el sistema de classe per ràdio anomenat el maestro en casa . Com que en Juansito és molt aplicat, els mestres de la parròquia el farceixen de deures, que sempre duu fets la setmana següent. En Marcel explica que totes les persones que coneixen en Juansito el defineixen com un noi afable, tímid, aplicat, amb moltes ganes d'aprendre i molt formal. La Pepi, que ja he dit que és mestra veterana a la Torrassa, i fa de mestra en una escola en què gairebé la totalitat dels seus deixebles són catalans de pares sud-americans, pakistanesos i marroquins, li demanà que escrivís en forma de relat el que feia, per llegir-ho després als seus alumnes. En Juansito, a qui diuen que costa riure, somrigué i escriví la seva història en quatre ratlles.

" Hola, soy Juan Ángel Mejía, del Naranjito 2. Les quiero decir que yo trabajo ayudándole a mi papá en algunos días, porque también tengo que estudiar. Tengo dos días para poder estudiar y hacer las tareas. Para estudiar camino tres horas y una en bus. Llego a estudiar en Serso. Vengo un día a amanecer en la parroquia, y así he podido estudiar. Firma: Juan Ángel Mejía ".

Cal prendre consciència una vegada més del paper que l'escola juga entre nosaltres. "L'escola ens salva" és una de les meves frases preferides, i res de l'escola no s'hauria de sacrificar. El que passa és que en Juansito hi incorpora una perspectiva nova: la consciència que veritablement ens salva, en mans dels mateixos deixebles i de les seves famílies. Catalunya havia tingut aquesta consciència en èpoques difícils. L'obra de la Mancomunitat i de la República, tan vigent encara en edificis i en tradició educativa, en són exemple. L'escola que avui representen la Pepi i els seus alumnes és la de la integració en un sol poble, el poble acollidor i premiador del compromís que demostra en Juansito amb els seus. Imagineu-vos un moment aquest noi entre nosaltres, rebut per una mestra com la Pepi, incorporat en una societat que el valori, que el tingui en compte per qui és. Quants Juansitos han fet el camí de l'Estret o el camí de l'Atlàntic cercant un lloc en què veritablement se'ls estimés, se'ls acollís valorant el que aporten a la societat d'acollida?

En Juansito, amb nosaltres, seria dels nostres. Vull dir que formaria part de l'equip que necessitem per tirar endavant la nostra societat. Els Juansitos que té la Pepi a classe i que tenim tendència a veure com a problema social ho són menys si fem l'esforç de comprendre de què s'escapen, si fem els possibles per no sacrificar el nostre sistema educatiu per una crisi que, segur, passarà. L'escola ens salva. I els Juansitos que ja tenim a casa, també. Només cal que ens ho creguem del tot.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT