Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

L'Àfrica comença a Felanitx

Miquel Barceló, com més o menys sap tothom, és de Felanitx: i aquesta circumstància, per bé que fortuïta, no és irrellevant. Felanitx forma part de Mallorca, sí, però sempre he sospitat que això és un mer accident geològic: el més probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de l'Atlàntida, i que per algun moviment tectònic capriciós va anar a encastar-se contra un altre roc que surava dins el mar, allà en els temps primigenis. Tal com va escriure Bartomeu Fiol sobre un altre felanitxer insigne, el poeta Miquel Bauçà, "molts de triomfadors Adams / ha vist sortir el teu Felanitx nadiu". Felanitx, efectivament, és un país de genis i de gent (per dir-ho en paraules de Dalí) divinament tocada de l'ala. Parlen fins i tot un idioma propi que, per discreció, s'assembla molt al català, però que el filòleg Francesc de Borja Moll ja va detectar que era una altra cosa: "Un parell de generacions més de vida essencialment rural -va exclamar- i els felanitxers haurien acabat desenvolupant un dialecte".

A més d'una idiosincràsia, Felanitx té un paisatge, i aquest és el paisatge del sud de Mallorca, molt menys prestigiat que el del nord, on hi ha la imponent serra de Tramuntana. El del sud és un paisatge menys ufanós i més esquerp, pla i polsegós, de terrossos i solellades. En lloc de les oliveres que enamoraven els poetes de l'Escola Mallorquina, hi ha les figueres, els ullastres i una mala fi de pins invasors. Hi canten els grills i les cigales, i els bous i les ovelles hi pasturen indolents, ensumant l'olor de la mar que sura dins l'aire tothora. Un migdia d'estiu, caminant per foravila amb el sol caient a plom damunt la terra roja, potser ensopegareu amb la calavera d'un conill o el cadàver d'un xot. Potser sentireu una vibració propera a un cert salvatgisme, i tal vegada el mateix paisatge us regalarà alguna breu al·lucinació.

Tornant al que dèiem, Barceló no fa l'efecte d'estar gens tocat de l'ala: ben al contrari, la seva pintura transmet, com la literatura de Josep Pla, l'actitud lúcida i pragmàtica dels pagesos, que sembla que té tan interioritzada com la visió del paisatge on va créixer. No té res d'estrany, doncs, que de Felanitx saltés cap a l'Àfrica, on va anar a acabar d'aprendre aquest paisatge interior que du incrustat dins el cervell, així com les severes lliçons que Velázquez i Caravaggio li van impartir sobre la llum. El resultat és una obra que ens recorda, com els presocràtics, l'enorme veritat de la nostra connexió amb el món en què vivim i els elements que el fustiguen i, fustigant-lo, li donen forma. El planeta és una obra d'art, i l'art de Barceló mira de donar-li resposta.

Hi ha hagut qui ha volgut discutir el valor de l'obra de Barceló. És una discussió tonta, com tantes altres que tenim sempre en marxa. Quan faci molts d'anys que ningú se'n recordi de nosaltres, el cel, la terra roja, el mar i els ullastres encara hi seran. I els quadres d'en Miquel Barceló també, interpel·lant la natura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT