Publicitat
Publicitat

L’Eixample i les bicicletes

Em sembla que ha arribat l’hora de plantejar a tots els carrers de l’Eixample Cerdà i de manera sistemàtica que qui es mou amb bicicleta tingui un carril reservat.

La pregunta que ens hem de fer ara és com hem de respondre a un fenomen magnífic que està marcant les ciutats i que no és altre que la irrupció de la bicicleta com a transport urbà massiu i d’ús habitual. Altres ciutats ens porten dècades d’avantatge i convé aprendre’n. La primera lliçó és que els carrils bici han de ser una xarxa generalitzada. I la segona és que només als carrers estrets és admissible no fer una reserva específica per a les bicicletes. Ens correspon abordar la generalització del carril de bicicletes a les nostres ciutats i això vol dir considerar d’entrada els carrers de l’Eixample perquè estan col·locats al centre de la conurbació de Barcelona.

Barcelona, revolució bici

L’èxit d’Ildefons Cerdà fa més de 150 anys va ser que els carrers projectats al seu pla es construïssin i fossin respectats sempre més com l’expressió genuïna de l’interès general. S’han respectat els 20 metres d’ample que tenen la immensa majoria. I dins dels 20 metres, és un altre èxit que fossin respectades les voravies de 5 i 5 metres a banda i banda que ell va establir; i respectats els arbres plantats amb regularitat i amb els escocells arran de voravia. Aquests carrers han vist transitar cavalls i calesses, tramvies de sang i elèctrics, autobusos i camions de totes mides i menes i milers de Seats Sis-cents i de motos. Aquests carrers han vist com es pintava la calçada per organitzar-la, com es plantaven els semàfors i com s’utilitzaven un o dos carrils per estacionar-hi turismes, i com es treien, i com es reservaven carrils per als transports públics. Tot s’ha pogut fer sense haver de remenar la mètrica 5-10-5. Sense haver d’aixecar ni una vorada ni un escocell. Ara tampoc caldrà.

Si reservem carrils bici a tots els carrers de 20 metres, amb comptades excepcions, no tinc cap dubte que l’ús de la bicicleta farà un salt qualitatiu. La xarxa de bicicletes ha de ser la xarxa dels carrers en una ciutat com Barcelona, que té al seu cor una xarxa regular de carrers planers. L’acció ha de consistir a reservar un dels quatre carrils de la calçada a la bicicleta de manera similar a com es va fer amb la reserva del bus fa dècades.

¿Això vol dir reduir la capacitat de calçada per als vehicles motoritzats amb llicència? Cert. Inevitable, perquè no podem restar ni un pam dels 5 i 5 metres que ocupen els arbres i els vianants. A les voravies caminem i correm o anem amb crosses, per les voravies llisquen les cadires de rodes i els cotxets de les criatures i les criatures amb patins. Serveixen al transportista per fer els darrers 40 metres amb els paquets i per seure en una terrassa o per badar. Als carrers de l’Eixample no es pot restar espai als vianants, més aviat retirar les motos aparcades i altres andròmines a les voravies. Per tant, com que l’equació de l’ample del carrer és de suma fixa, vint metres, cal reduir l’espai dels vehicles a la calçada. De fet, aquesta és una experiència que es va iniciar amb el carrer d’Enric Granados i que a poc a poc s’ha seguit en altres carrers. Res, doncs, que no faci temps que s’assagi més o menys raonablement fins i tot en carrers grans, on la distinció de l’espai del vianant i els carrils bici s’ha consolidat amb experiències positives, entre les quals destaquen, al meu entendre, el passeig de Sant Joan i el tros de la Diagonal refeta.

Però un sistema en xarxa se la juga a les cruïlles i a les potencials discontinuïtats. Cerdà va dibuixar uns xamfrans singulars, clars i eficaços. Caldrà repensar lleugerament els bisells de les cruïlles de carrers per ordenar la complexitat dels serveis i fer possible la continuïtat de les bicicletes. Es tracta d’un assumpte digne d’un concurs que actualitzés els nostres xamfrans, una marca de qualitat entre totes les ciutats del món amb illes de cases regulars, que no són pas poques.

Quan em demanen què en penso d’això de les superilles, la meva resposta és el que acabo d’escriure. Taponar quatre carrers de l’Eixample em sembla un assaig desenfocat en relació a l’ambició per impulsar una ciutat més amable però també més igualitària. Com em sembla un error haver taponat el gran carrer Pere IV fa pocs anys i haver taponat l’avinguda de Roma uns anys abans. La política de recuperació dels interiors d’illa, continuada des de fa dècades per l’Ajuntament, està sent un èxit i un encert. Fa possible crear jardins públics on entre altres coses es pot jugar a petanca. Per crear ambients de tranquil·litat no cal tallar carrers. En canvi, per fer una ciutat de mobilitat amable cal implicar tots els carrers d’eixample en polítiques de futur com el foment de l’ús de la bicicleta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT