Publicitat
Publicitat

L’Espanya dissenyada: la ‘Retransició’

La Transició va ser una operació d’estat, organitzada conjuntament amb els EUA, per evitar que la societat decidís lliurement i per fer que el poder seguís sota control. Llavors es va fer amb acords als despatxos i amb la pistola de l’exèrcit sobre la taula; els partits, un cop legalitzats, van signar el que els van oferir. Ara està en curs una altra operació semblant, però les pistoles i els tancs d’ahir són avui els mitjans de comunicació.

Primer es va sondejar la possibilitat d’un govern de coalició dels “dos grans partits”. La resposta a això va ser, després que s’apartés Zapatero, que Felipe González reprengués el control i la tutela per forjar l’acord. Era una resposta a la defensiva i tan evident que no va tenir gaire recorregut; la població no s’ho empassaria, encara que sempre serà una possibilitat a tenir en compte. Els amos del casino van fer el següent pas: calia deixar que s’incorporessin al joc polític un parell de convidats. Brisca, tuti o mus, el que compta és conservar la propietat i el control del joc. És una operació profunda que demana delicadesa, canviar els jugadors en una partida que fa dècades que es juga. Per fer-ho fa falta prestidigitació: a la vista del públic però sense que es vegi.

Es tracta de conservar els consensos que hi havia sota els pactes de la Transició reformant alguna llei que afecta el sistema electoral i algun article de la Constitució. Pel que fa a aquest procés català que ho està qüestionant tot, la posició és clara: ni aigua i que s’asfixiïn allà dins. La relació de pedaços legals ja està redactada en aquests moments, no hi haurà un Snowden que ens els filtri, i aquests pactes els firmaran en el seu moment els jugadors als quals es permet remenar les cartes a la taula.

El principal instrument per a aquesta nova Transició retransmesa, la Retransició, són els mitjans de comunicació. La implicació de les grans empreses de comunicació, amb el govern espanyol i la banca al darrere, és total. Es van canviar directors i el que va fer falta i allà on no arribava el govern espanyol o la banca hi va arribar la Casa del Rei. Però si no em creuen a mi -és natural-, facin cas al famós informe del NYT. En el procés d’italianització de la política espanyola, el Grupo Planeta, amb un canal per a cada gust, està sent una Mediaset sense un Berlusconi. Aquestes empreses, transformades en agents polítics, primer es van encarregar de donar entrada a uns partits que ni tan sols tenien organització i que van inventant i modulant els seus principis, ideologia i posicions segons les enquestes i les indicacions que se’ls marquen sobre conveniències i límits, i després els van instituir entre l’opinió pública. Ciutadans i Podem van néixer cadascun pel seu costat, autònomament i des de posicions diferents, però, amb independència del seu origen o dels seus somnis, juguen les cartes que reparteixen a la taula i compleixen la seva funció en aquest joc.

Es tracta d’una intervenció del sistema parlamentari executada brutalment: els mitjans estatals van desacreditar unànimement l’opinió catalana i la van ofegar, i van apartar sense contemplacions els partits que feien nosa posant-ne d’altres en el seu lloc. Un Parlament espanyol abstret i desacreditat va ser substituït pels platós de televisió privada, que creen líders mediàtics i en releguen d’altres a l’oblit. Partits de trajectòria amb alcaldes, regidors i diputats, amb el suport democràtic de la ciutadania, van ser condemnats a desaparèixer. Van liquidar UPyD, una organització que havia sigut promoguda des dels interessos de l’Estat com a instrument en la política basca. Rosa Díez va ser una política feridora i cruel; el que li fan, burla i objecte d’acudits, també ho és. Per no parlar d’IU; aprofitant la corrupció de l’organització madrilenya, la van fer miques en públic. IU sucumbeix per la seva pròpia debilitat política, incapaç d’apartar les rèmores i actualitzar-se, però l’estan enterrant encara viva a la força perquè fa nosa. Les seves despulles han d’engreixar d’altres. Als votants d’aquí i allà se’ls va indicar que havien d’oblidar i d’ara endavant mirar cap als “nous partits emergents”. Van incorporar aquest terme de la geopolítica econòmica per a una operació cortesana i cutre, però eficaç.

TVE va seguir com a botí del PP però les privades van executar eficaçment la seva part: els “nous partits emergents” i els seus satèl·lits locals apareixen contínuament en pantalla. És igual que encara no tinguin parlamentaris; els mitjans ja han decidit que seran al Parlament. I les enquestes, tan convenients, els donen legitimitat, ja que són “la prova” que vostès els votaran. El futur el tenen escrit; en aquest pla, el fet que anem a votar és una mera formalitat. En aquest pla les institucions de l’Estat hi intervenen directament. Així, al març la Junta Electoral Central va canviar la seva doctrina amb una decisió inèdita: els mitjans de comunicació haurien de donar espai als “nous partits emergents” encara que no tinguessin representació parlamentària. Els va declarar “grup polític significatiu”. La mateixa Junta va intervenir la ràdio i televisió públiques catalanes per corregir la informació que va donar sobre la Diada. Si vostès no voten com cal, aquest organisme probablement es veurà obligat a actuar.

Els partits que no convenen, per exemple d’àmbit autonòmic, encara que tinguin vots, diputats, no comptaran amb aquesta cobertura mediàtica i la protecció de la Junta Electoral: no són “nous partits emergents”. I, a més i sobretot, qüestionen el disseny d’un sistema polític espanyol centralitzat. L’Estat no dubtarà a criminalitzar els altres nacionalismes: el nacionalisme gallec acaba de ser convocat per l’Audiència Nacional enmig de la campanya electoral. Fins i tot el mateix PSOE -el que hi quedi de lucidesa política- comprèn que amb el seu pacte d’estat han caigut en un parany. El resultat serà que, ja enderrocats els sindicats, IU desaparegui i es debiliti el PSOE, per si una nova direcció volgués recuperar independència política. Es tracta de destruir-nos com a ciutadania i de segrestar el sistema parlamentari. Quan veiem aquests programes tan divertits de política espectacle en alguna televisió se’ns està introduint una ficció construïda per a nosaltres. Això no és la Transició, no ens apunten amb pistoles sinó amb la pantalla del televisor.

¿Oi que sembla un argument paranoic de conspiració? La Transició també ho semblava i ho era. Aturar-se en cada arbre impedeix veure el disseny de conjunt del bosc. Espanya té amos, i per què haurien de ser tan estúpids i ganduls com ens agradaria als altres?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT