Publicitat
Publicitat

L'ajudant de cambra

"Ningú no és un gran home pel seu ajudant de cambra", deia Goethe. Això es pot interpretar de dues maneres oposades: o no hi ha grans homes o tots els ajudants de cambra són mesquins. Goethe, que optava per la segona alternativa, creia que un gran home solament pot ser identificat com a tal per un altre gran home. En definitiva, qui vol trobar el pitjor d'algú, ho troba, i qui vol trobar el millor, també. Tot depèn de l'altura moral de qui mira. Podem imaginar-nos dos grans homes reconeixent mútuament la seva grandesa mentre els seus respectius ajudants de cambra s'intercanvien confidències escabroses darrere una columna, perquè quan la teva feina és vestir i despullar cada dia un home, és impossible no trobar-li cap misèria.

A la història dels ajudants de cambra hi ha tota mena de roïneses, però per no baixar de la metàfora a l'exemple, recordem simplement el conte del vestit nou de l'emperador. Va ser l'ajudant de cambra qui va assegurar a l'emperador que amb aquell vestit invisible seria l'home més elegant del món, precisament perquè a ell tant li feia si se li veia o no el cul. Prou bé que sabia que sota els seus oripells i títols, tots els emperadors del món van nus.

Les grans institucions, las grans morals i fins i tot les grans religions també han necessitat els seus ajudants de cambra, que tradicionalment han estat els poetes. Per això deia Nietzsche que els poetes estaven en la millor posició per conèixer els defectes que el seu senyor ocultava en públic a la llum del dia. Però tot això ja s'ha acabat. Ara qualsevol que vulgui sobresortir ha de saber que la moderna consciència democràtica no accepta de grat cap distanciament protocol·lari. Ens prendríem com un greuge al sentit comú democràtic que la casa reial tingués en nòmina un Nicolasito Pertusato, aquell ajudant de cambra de Felip IV que apareix a la dreta de Las Meninas , posant un peu damunt el mastí espanyol.

Quan els reis rebien el poder directament de Déu, se situaven molt per damunt del poble per representar el seu paper de difusors vicaris de l'autoritat legítima. El cas més espectacular va ser el de Lluís XIV, el Rei Sol, que feia de cada canvi de camisa un assumpte d'estat. Per aixecar-lo del llit cada matí feia falta mig Versalles. Ara que reben el poder de les lleis humanes, han de representar tant el seu país com el seu temps i han de retre comptes a l'emotivitat pública. No és una feina fàcil, perquè si són massa actuals, aviat passen de moda, i si per guanyar popularitat s'acosten massa al poble, corren el risc de veure's envoltats d'ajudants de cambra. No els queda més remei que prescindir del blindatge de la seva cort perquè, simplement, no estem disposats a subvencionar-los-la. Ens agrada que siguin propers, campetxanos i transparents. I així hem descobert que no hi ha cap gran home per a un periodista ben informat ni per a un usuari del Facebook amb mala bava. La qual cosa no necessàriament és políticament saludable. Hi ha certa morbositat en aquesta voluntat de valorar els que manen per la pitjor versió d'ells mateixos.

El cas de l'elefant sembla haver fet més mal al rei Joan Carles I d'Espanya que els diamants de Bokassa a Valéry Giscard d'Estaing, president de França, o Exuperancia Rapú a Pedro J. Potser és que ens ha tocat la fibra Disney. Però no crec que hagués sortit gaire més ben parat si en lloc de prendre mal en una cacera hagués caigut fent bricolatge domèstic un dissabte al matí. Començo a trobar massa cínic el guionista que escriu el reality de la casa reial, i el ministre García-Margallo no em desmentirà. Però tot això és anecdòtic davant el fet que cada ciutadà d'aquest país, de sobte, s'ha sentit durant uns dies l'ajudant de cambra d'un emperador, obligat a demanar perdó per anar nu.

No hi ha grans homes pels seus ajudants de cambra, deia Goethe. Tret que l'ajudant de cambra sigui un gran home, dic jo. Estic pensant en Sabino Fernández Campo, autor d' Escritos morales y políticos i bon lector de Maquiavel.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT