L'altra cara de la llibertat d'horaris comercials
Al juliol el govern del PP va intentar imposar per decret la llibertat d'horaris comercials a tot Espanya, cosa que va provocar la reacció de la Generalitat, que va contraatacar amb un altre decret que deixava el de Madrid sense efecte. L'argument principal dels defensors de la llibertat d'horaris és que així s'augmenta la demanda i es facilita la creació de llocs de treball. Doncs bé, l'Instituto Nacional de Estadística (INE) va fer ahir públiques unes dades que tiren per terra totes aquestes teories.
Resulta que el principal laboratori on s'aplica la llibertat total d'horaris, la Comunitat de Madrid, ha destruït des de principis d'any fins a quatre vegades més ocupació que Catalunya (un 1,3% enfront d'un 0,3%). La raó és molt senzilla. Davant la competència dels grans centres comercials, que tenen personal per poder fer torns, moltes petites botigues es veuen obligades a abaixar la persiana.
Es podria objectar que, a canvi, aquest sistema fa créixer la facturació global del sector, però resulta que això tampoc passa. A Madrid la facturació ha caigut molt per sobre de la mitjana espanyola, un 8,7% enfront del 7,8%. A Catalunya, on s'aplica una normativa que tendeix a protegir el petit comerç, ha caigut encara menys, un 7,2%.
Els motius de fons per defensar el comerç tradicional no són només econòmics sinó sobretot socials. Les botigues vigoritzen els centres de les ciutats i humanitzen el teixit urbà, el converteixen en un lloc més amable. En llenguatge de carrer se sol dir que on hi ha comerç de proximitat hi ha vida. I podríem afegir que hi ha qualitat de vida.
La majoria d'urbanistes coincideixen en el diagnòstic. Però si, a més, es demostra que la liberalització d'horaris només afavoreix un determinat tipus d'empreses -els grans distribuïdors- i en perjudica la majoria, estem davant un exemple de manual de legislació socialment injusta. A Madrid n'estan començant a pagar les conseqüències.
