L’ambigüitat catalana
El meu Sant Jordi va començar molt puntual. A la sobretaula del sopar de divendres, quan ja havien tocat les dotze, l’amic Marcin Malkovski em va regalar un llibre fantàstic que va inspirar una pel·lícula no menys fantàstica. El llibre és Desde el jardín (Anagrama), de Jerzy Kosinski, i la pel·lícula Bienvenido, Mr. Chance, amb Peter Sellers com a protagonista. Ahir, en despertar-me ben d’hora, just després que la Mariona hagués sortit espitada cap a muntar paradeta de llibres i roses a la rambla Catalunya, vaig començar a llegir la història del senyor Chance, que ja coneixia. I prest em va venir al cap la pregunta quixotesca: ¿el boig és ell o els altres? ¿El tonto és ell o els altres?
A diferència de Cervantes, que va necessitar dos personatges per mostrar-nos les contradiccions de l’ésser humà i de la vida en societat, Kosinski en va tenir prou amb un: un jardiner que no hi és tot però que toca molt de peus a terra, alhora un il·luminat i un babau. Aquest agermanament entre Cervantes i Kosinski que assajo avui no és casual. El cas és que aquest any, a més de celebrar el 400 aniversari de la mort de l’autor d’ El Quixot, també s’escauen els 25 anys del decés de Kosinski, que en concret es compliran el pròxim 3 de maig.
Mr. Chance és un enigma. Ningú sap d’on ha sortit. I sense saber ben bé com, es converteix en tot un personatge públic. No revelaré res més... Només diré que esdevé una mena d’imant per al diner, el sexe i el poder. Cosa que em porta a la nostra diada de Sant Jordi. Sí, esclar, és el dia dels enamorats i dels llibres, però també el podem veure com el dia del sexe i del diner, sobretot per a llibreters, editors i floristes, oi? L’únic que no hi ha és poder. I potser aquí rau la genuïna catalanitat de la diada: sempre ens falta la mateixa pota de la trilogia essencial. Som uns Mr. Chance disminuïts. Il·luminats i babaus, tanmateix.
Aquesta idea d’un Sant Jordi d’amor i comerç però sense poder, d’un heroi i d’un país amb més fortuna diguem-ne relacional que política, vaig intentar explicar-la dijous a un grup de periodistes estrangers convidats pel Diplocat. La Bel Olid, presidenta dels escriptors en llengua catalana, també hi va dir la seva, amb més gràcia i decisió que jo. Fins i tot es va atrevir a avançar que un dels bestsellers de la diada seria Víctor Amela, un autor de novel·la en... català? Aquí la cosa es va embolicar. I sort que no vam abordar el cas d’Albert Sánchez Piñol, el sobiraníssim autor de la novel·la històrica més estimada pels indepes... escrita en castellà!, però venuda més en català! No és fàcil explicar als periodistes de fora la complexitat del nostre ecosistema bilingüe. De fet, com hem vist les últimes setmanes, no és fàcil ni explicar-nos-ho a nosaltres mateixos.
Però bé, tot això, com diuen a Mallorca, “no fa llegiguera”. Tornem, doncs, als llibres. La meva tria per a aquest Sant Jordi ha estat la biografia de Verdaguer que han escrit Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, publicada per Quaderns Crema. Només un tast, per si voleu apuntar-vos-hi: “Els dubtes entre el calze i la lira eren evidents [...] Podríem dir que Verdaguer va viure sempre en l’ambigüitat, o, avançant-se a Husserl, creient que, quan l’ésser humà ha de triar, només aconsegueix limitar-se!” Vaja, que com a El Quixot o com a Mr. Chance, es tracta de fer compatible el que aparentment és incompatible. I de fer-ho compatible ambiguament. I d’això els catalans, si vols per força, també en sabem força. Des de Verdaguer no hem parat de dubtar sobre la nostra tria: volem un país lliure, un país millor, sense trencar ni un plat.
I digueu-me il·lús o babau, però ves per on jo crec que ho aconseguirem. Pacíficament decidits. Ambigus i compatibles.
