L'assassinat del Carnaval

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsQui dirà que som a Carnestoltes? He seguit les meves rutes consuetudinàries sense trobar gairebé cap senyal d’aquestes diades, tradicionalment mogudes i desvergonyides. He vist dues disfresses; eren unes disfresses tristes, que més aviat semblaven un parrac flotant sobre la grisor quotidiana que no un gallaret de joia. He vist algun cotxe amb serrell de serpentines; però la gent que l’omplia feia semblant de complir un deure feixuc; potser estava una mica enfredorida i desitjava arribar aviat a casa per prendre una tassa de té ben calent amb unes gotes de rom. Fa molts anys que els diaris diuen que el Carnaval agonitza. Diuen veritat. És una agonia llarga; però, evidentment, és una agonia. La decisió de fer la rua a Montjuich, en certa manera, ha estat com engegar-lo extramurs, perquè mori sense amoïnar-nos gaire. És molt possible que els zelosos consellers de Barcelona hagin decidit que la rua es faci dins els dominis dels senyors Pich i Cambó, sense cap intent d’assassinat. Però bé sia assassinat, bé sia homicidi, el fet és que el Carnestoltes de carrer ha rebut el cop de gràcia. Fa encara tant de fred a Montjuich! L’avantatge -hi ha un avantatge, tanmateix-és que el cementiri és a quatre passes.