Publicitat
Publicitat

L'endemà de la xiulada

U tilització patriotera. No seré jo qui escrigui que esport i política no s'han de barrejar, que són com l'aigua i l'oli. Val a dir que, generalment, qui defensa aquesta estupidesa és qui més fa servir l'esport per als seus interessos polítics. Potser avui no toca recordar la utilització patriotera de les gestes de la roja en la darrera Eurocopa i el darrer Mundial -ni tampoc, per exemple, la violència verbal contra els francesos després de la sanció per dopatge al ciclista Alberto Contador per part del Tribunal d'Arbitratge Esportiu-, però sí que és gairebé d'obligació incidir en la xiulada a l'himne espanyol i a la monarquia d'ahir a la nit a l'estadi Vicente Calderón.

Déu és espanyol. Malgrat que a les Espanyes mentalment més profundes -aquelles que, com el comte duc d'Olivares, també creuen que " Dios es español "- s'esquincin les vestidures per la protesta, no és la primera vegada (ni segurament l'última) que es produeix un acte d'aquestes característiques. Com molt bé explicava fa uns dies Toni Padilla en aquest mateix diari, en els darrers cent anys hi ha nombrosos exemples de xiulades d'himnes per part d'aficionats de diversos clubs o seleccions estatals. Així, des de la xiulada al God save the queen que va tenir lloc el 1920 en un camp de la Irlanda preindependent fins a l'esbroncada contra l'himne italià perpetrada enguany per aficionats napolitans, aquestes melodies han estat sovint envoltades pel brogit de les protestes.

Desorientació anglesa. Al nostre país també hi ha hagut episodis similars. Recorden la final de la Copa del Rei a Mestalla del 2009, que va enfrontar, precisament, l'Athletic de Bilbao i el Barça? O la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc, l'any 1989? Però els proposo de retrocedir una mica més en el temps i plantar-nos al 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera. Aquell dia el camp de les Corts acollia un partit de futbol entre el Barça i el Júpiter per homenatjar l'Orfeó Català, que feia poc que havia retornat a casa després d'una exitosa gira internacional. Per fer més lluïda la festa, els organitzadors van convidar una banda de música de la marina britànica que havia ancorat amb el seu vaixell al port de la Ciutat Comtal. Intentin imaginar un camp ple amb prop de 14.000 persones. I imaginin també que, en sortir els equips al terreny de joc i per tenir un detall amb els amfitrions, la banda britànica comença a interpretar la Marxa reial . Immediatament, la gran majoria del públic comença a xiular, mentre a la llotja ningú aixeca el cul de la cadira en senyal de respecte. Poc després, quan els músics, absolutament desorientats, interpreten l'himne britànic, els assistents es posen dempeus i l'ovacionen amb tanta força com havien xiulat la melodia anterior.

Més que un club. La reacció del governador civil de Barcelona, el general Jaime Milans del Bosch, no es va fer esperar, i deu dies després es va ordenar tant la clausura del camp com la suspensió de qualsevol activitat del club durant sis mesos. A més, el president Gamper, que va haver de marxar temporalment de Catalunya, va ser inhabilitat per a tornar a presidir el Barça. L'entitat va viure llavors un dels moments més difícils de la seva història i, contra tot pronòstic, en va sortir reforçada i amb el qualificatiu de "més que un club" que encara manté avui dia. Així, els jugadors van decidir no abandonar l'equip, mentre els socis se les enginyaven per burlar la prohibició i continuar pagant les quotes. A més, des de la societat civil es van engegar campanyes tant de recollides de diners com de captació de nous associats. Precisament, una de les persones que va entrar com a soci a causa d'aquests fets va ser Josep Sunyol i Garriga, que posteriorment va ser president del club fins al seu afusellament per part de les tropes franquistes el dia 6 d'agost de 1936 a Guadarrama. I val a dir que Sunyol, un dels personatges més interessants del primer terç del segle XX, tenia ben clar que els camins de l'esport i la política molt sovint van paral·lels. Com els himnes i les xiulades.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT