Publicitat
Publicitat

L'enemic viu a casa

Quants titulars de diari, quants articles d'opinió i quants tuits van ser avortats a l'últim moment quan es va saber que l'assassí de Noruega era un fonamentalista… cristià. Quan ja estava tot preparat per llançar l'enèsima ofensiva tertuliana contra l'amenaça islamista, va i resulta que Anders Behring Breivik havia tingut el mal gust de ser un ultradretà noruec, amb els corresponents cabells rossos i ulls blaus de manual. Tan bé que els hauria anat a alguns proclamar una vegada més l'estat d'excepció contra el terror islamista, però no, resulta que, com sol passar, el món és sempre més complex i sorprenent del que molts voldrien.

Ningú pot negar que l'amenaça d'atemptats islamistes és real i perillosa, però massa vegades aquesta ha estat la coartada per detenir gent innocent, elaborar discursos xenòfobs i racistes i escapçar les nostres llibertats amb l'excusa barata de la seguretat.

Havíem interioritzat fins a tal punt que l'amenaça només ens podia venir de fora que la hipòtesi d'un assassí autòcton era gairebé inversemblant. Era patètic observar les primeres hores després de l'atemptat d'Oslo com començaven a aflorar les mateixes teories de sempre sobre l'islamisme, l'enèsim intent de pretendre que la realitat corrobori un prejudici decidit ja fa molt de temps. Però la realitat per sort és tossuda i va espatllar els titulars que ja començaven a publicar-se.

Quan ja se sentien els primers cants de sirena sobre la immigració, la condescendència amb l'islam i els tòpics habituals de l'ocasió, resulta que no, que l'assassí era noruec i per cert molt culte i perfectament documentat. Els mateixos que eleven a categoria d'enfrontament entre civilitzacions un atemptat suïcida d'un musulmà, de sobte, quina casualitat, ara sostenien la postura contrària de considerar els atacs de Noruega com un fet aïllat només explicable per la alienació d'un boig.

Però una breu ullada a la biografia intel·lectual de Breivik indica que no es tracta tan sols d'un pertorbat sinó d'un individu condicionat per un determinat context social i polític. L'assassí va militar fins al 2006 al Partit del Progrés (FrP), una formació ultradretana que en les últimes eleccions va ser la segona força més votada amb el 23% dels vots. Els seus dirigents han condemnat l'atemptat i no s'atreveixen a parlar amb la claredat de Breivik, però han cultivat una islamofòbia explícita i un rebuig a la immigració per obtenir una gran bossa de vots. Les idees que Breivik va deixar exposades en el seu escrit 2083: Una declaració d'independència europea potser són les d'un desequilibrat però en qualsevol cas són idees que més o menys reformulades sentim cada dia a casa nostra en algunes ràdios en hora punta: odi a l'islam, obsessió amb l'aliança de civilitzacions de Zapatero, mania fanàtica al multiculturalisme. La ironia del destí ha volgut que alguns dels que tenien a punt les seves teories islamòfobes s'han trobat que l'atemptat era obra d'un psicòpata que simpatitza amb una ideologia que ells mateixos es dedicaven a propagar.

Si volen, podem analitzar els fets de Noruega com si es tractés de la pel·lícula El silenci dels anyells i ens dediquem a fer retrats psicològics de Breivik i a analitzar la seva vida en una granja aïllat de la resta del món, com si fos un problema individual. Però si tenim ganes d'anar al fons del problema faríem bé d'analitzar quina és la ideologia profunda que ha motivat algú a perpetrar aquesta salvatjada. Anar al fons del problema tampoc és condemnar el cristianisme, ni condemnar-nos a nosaltres mateixos. Ara seria grotesc titular "El cristianisme fa por", en reacció als atemptats de Noruega, però ja poden estar segurs que si l'assassí arriba a ser un fonamentalista islàmic hauríem llegit en molts diaris europeus titulars de l'estil "Alerta amb l'amenaça de l'islam".

La lliçó ha estat aquesta vegada tan senzilla que fàcilment farà callar algunes boques: l'amenaça no només ens ve de fora sinó també de dins. No sabem si la mal dita amenaça islamista és tan gran com ens la pinten però el que sí que és segur és que hem covat l'ou del feixisme, i no ve de fora sinó que el tenim a dins de casa. La paraula que més repugnava a Breivik era el multiculturalisme , una paraula que ha volgut ser ridiculitzada per l'elit opinadora, però multiculturalisme no vol dir res més que intentar la convivència pacífica entre gent de procedències diferents. Els que somiaven en xocs de civilitzacions, invasions islàmiques i respostes violentes, no tenen bones notícies. Noruega respondrà a Breivik amb la medicina que ell més odiava: la democràcia, el civisme i la convivència pacífica.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT