Publicitat
Publicitat

L'estil anglosaxó

Let us face the future és una exposició d'art britànic del 1945 al 1968, que es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El títol reprodueix l'eslògan que els laboristes feren servir en la campanya electoral de 1945 i que els va ajudar a guanyar les eleccions per fer fora del govern Winston Churchill. L'exposició comença amb obres d'artistes del modernisme britànic que volgueren deixar un testimoni formal dels horrors de la guerra que havien viscut i repassa els grups artístics dels anys cinquanta fins als artistes que la bonança econòmica dels seixanta avicià i promogué. Culminava així l'afany nacional d'oblidar la guerra.

En aquest article no parlaré pas de l'estil d'aquests artistes, sinó de la manera com el producte artístic britànic va colonitzar els joves de la meva generació. La manera d'aquest producte artístic ja havia servit per teixir la xarxa que encara l'aguanta i, alhora, per articular el mercat que encara el defensa. L'art plàstic anglès no té una constel·lació històrica de grans figures, a diferència d'Itàlia, dels Països Baixos o d'Espanya, però sí que té un extens nivell mitjà de gran qualitat. Potser perquè el subsòl li traspua fine arts constantment; però, si això li assegura solvència, també li resta cos. La literatura anglesa, en canvi, s'ho menja tot. Abassega gasivament fons i forma i no permet que, ni l'un ni l'altra, quallin amb gaire esplendor en els pinzells dels pintors. Encara avui, quin pintor anglès contemporani es pot igualar al seu coetani, el poeta W. H. Auden? L'art plàstic britànic és un art deliciosament prim. És per això que necessita que l'acompanyi un coixí.

L'art que trobem en aquesta exposició es féu conèixer als artistes de la meva generació a través d'un llibre titulat Private view , de Robertson, Russell i Snowdon. Gràcies a aquella publicació, els joves artistes locals descobrírem un món que ens enlluernà. La publicació recollia el corpus de l'art britànic del moment, incloent-hi estudiosos, directors d'institucions museístiques i d'escoles d'art, crítics, galeristes, col·leccionistes, directius de cases de subhasta i, és clar, tot el ventall d'artistes en actiu, triats no pas per apriorismes teòrics, sinó partint de la qualitat de l'obra. Els artistes eren sorpresos dins uns estudis lluminosos o en unes cases voltades de jardí. Eren captats en actituds desimboltes per la càmera de lord Snowdon, en aquell moment cunyat de la reina Isabel. Em ve a la memòria la imatge del pintor Alan Davie esquilant el gos amb una màquina de tallar cabells de barberia local. Això ens era una sofisticació, oimés que aquí encara era insòlit tenir gos a casa. Eren imatges fresques i plenes de bonhomia que la grisor de la nostra societat no ens permetia, aleshores, de jutjar críticament. Va ser en aquest llibre on vam veure per primer cop la cara que tenia el senyor E. H. Gombrich i, penjats a les parets, els tresors que contenia la casa de Roland Penrose (Picassos, Chiricos, Bracques, Mirós, Giacomettis i Dalís que ara podem contemplar a la Tate Modern).

Va ser gràcies a Private View que vam tenir notícia d'uns artistes que ens van estimular les neurones: qui hauria gosat aleshores tenyir-se el cap de ros platí, com feia David Hockney? O declarar sense embuts la seva homosexualitat? Són els artistes que ara ens visiten ignorant que, per a molts de nosaltres, són vells coneguts. Són autors que mai ningú del seu país no ha intentat foragitar del seu pedestal, cosa impensable a casa nostra. L'estil anglosaxó és això: el valor que implica mantenir viu l'alè de qualsevol accent cultural, sempre que sigui mínimament consistent. Com diu Ángel González, els pobles han d'inventar la seva història, i pobres dels que, per mandra o per feblesa, no ho fan perquè aleshores han de sofrir la història que els altres els inventen.

Fou justament aquell llibre que va empènyer cap a Londres el gruix de la meva generació. Jo també vaig anar-hi i per poder-m'hi mantenir, vaig haver de rentar plats. A mesura que em vaig anar familiaritzant directament amb les obres d'aquells artistes, les vaig anar comparant amb les dels artistes de casa. A la fi, unes i altres no em van semblar tan allunyades. La diferència, l'establia l'entorn social. Nosaltres vivíem en un entorn acomplexat que demanava a crits, i que encara demana sense defallir, d'ésser colonitzat.

Per acabar, explico una anècdota: un dia, a Londres, m'arribà un correu d'Antoni Tàpies dient-me que en Roland Penrose l'havia visitat a Barcelona i que s'havia interessat per una obra meva. El pintor li va dir que jo m'estava a la capital anglesa i ell va demanar-li que ens posés en contacte. Tàpies m'envià adreça i telèfon i m'animà a fer el pas. Un dia, parlant amb un pintor català que residia a Londres, vaig comentar-li el fet i ell s'oferí a concertar la cita i a fer-me d'intèrpret. El dia convingut, l'amic i jo ens presentàrem a ca Roland Penrose. Vaig anar-me'n d'aquella casa sense ni tan sols haver-me presentat, però amb el goig d'haver pogut contemplar al natural els quadres que havia vist fotografiats a Private view .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT