L’hèrnia estrangulada
El protagonisme de la junta gestora del PSOE després de l’episodi de canibalisme televisat contra la persona de Pedro Sánchez ha servit si més no per fer-nos càrrec de l’existència de persones socialistes que fins ara no teníem el gust de conèixer. Javier Fernández, per exemple, que és president de la gestora i també de la comunitat autònoma d’Astúries, és un home tan discret que si s’introdueix el seu nom al Google el primer que surt són notícies sobre un patinador olímpic, dues vegades campió del món en la seva especialitat. I si fem una cerca sobre Mario Jiménez, secretari general del PSOE andalús i portaveu de l’esmentada gestora, de seguida ens assabentem que es tracta d’un home de quaranta-cinc anys sense cap altre ofici ni benefici coneguts que el d’haver treballat tota la vida al servei del partit (un perfil cada vegada més habitual, tot sigui dit, entre els joves polítics nascuts durant la dècada dels setanta i posteriorment). Precisament va ser aquest senyor Jiménez qui va afirmar divendres passat, en una entrevista a TVE, que investir Mariano Rajoy com a president és “la millor manera”, al seu entendre, de “revocar les males polítiques” dutes a terme pel govern del PP al llarg dels últims anys. Això és el que en filosofia se sol conèixer com a aporia, és a dir, un raonament construït a partir d’una paradoxa o una contradicció irresoluble, amb el matís que el senyor Jiménez no sembla home de gaires filosofies. Li suggerim només que no es perdi el capítol d’avui de les declaracions de Francisco Correa al judici pel cas Gürtel, un serial gairebé tan apassionant com la primera temporada de True detective. Sens dubte, el que pugui dir l’excap d’Orange Market els servirà, als senyors Jiménez i Fernández, a la rutilant baronessa Susana Díaz i a la seva mà dreta Verónica Pérez (és curiós que, de les sigles, del PSOE, l’única que ha restat dempeus sigui la z ), per acabar d’afinar la seva lògica.
Una lògica que per algun motiu no ha quallat a Catalunya ni a les Balears, on el revalidat Miquel Iceta i l’arriscada Francina Armengol han reiterat amb fermesa la seva lleialtat al no a Rajoy. És curiós, perquè les dues faccions -o com se n’hagi de dir- enfrontades dins el socialisme espanyol fan cas omís de la vella màxima que avisa que t’has de preocupar quan són els teus adversaris els únics que t’aplaudeixen: els de la junta gestora només reben els elogis del PP, mentre que els fidels a Pedro Sánchez recullen els d’Units Podem. Com que no som fins analistes, ens limitarem a constatar el fet sense aventurar-ne conseqüències. Ara bé, dues coses sí que ens veiem amb cor d’afirmar. U, no deixa de cridar l’atenció que, en la pitjor crisi que s’hagi vist mai dins la gran família socialista, s’acabin arrenglerant Catalunya i les Balears enfront d’Astúries i Andalusia, sobretot si ho considerem en termes d’aportacions d’aquestes comunitats al PIB. I dos, que si la situació actual del PSOE s’assembla molt a una hèrnia inguinal, després de la coronació de Don Mariano entrarà en fase d’hèrnia inguinal estrangulada.
