Publicitat
Publicitat

L'intel·lectual i el polític

No fa gaire, en l'inici d'una conferència a Barcelona, el presentador em va descriure com una persona poc política i tanmateix sàvia. Deixant de banda l'exageració de la saviesa, i tenint en compte que no em titllaven d'apolític sinó de mal polític, la veritat és que no se'm podia fer un elogi més gran. No se m'escapa que en aquest país els savis, o diguem-ho de manera menys pretensiosa, els intel·lectuals, no tenen bona premsa i que, en canvi, la política ho devora tot. Estic segur que el públic no hauria estat tan nodrit si en lloc d'anunciar un tema polític, jo hagués parlat d'un dels temes habituals en el registre acadèmic. Per això em va fer rumiar que una persona amb càrrec al Govern es confessés sorpresa pel fet que la conferència hagués estat "política". Com s'entén? Si una conferència és de tema polític, la política, poc o molt, hi sortirà. Però què entenen els polítics per "política"? Evidentment, una cosa que obliga a estar a favor o en contra, una actitud o disposició que es resol sempre en situacions. Però el meu discurs no descendia a cap presa de posició en funció d'una situació a resoldre. El meu discurs era ben poc polític, com ja havia advertit el meu presentador: era un discurs intel·lectual sobre coses polítiques. Intel·lectual, és a dir, aeri, sense pretensions de resolució, irresponsable.

Convé distingir entre política com a habilitat d'estadista o d'home de partit i política com a reialme de coneixement, com a espai de teorització, és a dir, de contemplació de les relacions humanes. Per treballar en aquest espai teòric no calen habilitats polítiques; no cal ni tan sols ser membre de la comunitat estudiada, conèixer-ne l'entrellat d'afectes i passions. Però per exercir la política és indispensable ser membre de la comunitat en la qual es vol incidir. La política, diguem-ho ja, és una saviesa pràctica, és saber persuadir i il·lusionar la gent per destil·lar-ne l'acció. Gracián de la política en deia art de la prudència i, efectivament, la política és una habilitat artesanal apresa en la pràctica del tracte. Davant de la política hi ha la ciència política, que és tota una altra cosa. Com a ciència, aspira a generalitzar, a formular lleis transportables a comunitats molt diverses. No requereix familiaritat amb els costums i el tarannà d'una comunitat, però sí, en canvi, uns coneixements generals que permeten, per exemple, parlar de democràcia com d'un règim homogeni de comportaments. La ciència política, la politologia, de vegades encara manté la pretensió d'una aplicació pràctica, l'assessorament dels polítics, però en principi és imparcial en la lluita entre partits. Si el polític es prea d'obtenir la millor regulació de les circumstàncies (amb la consegüent pèrdua de nitidesa del paradigma), el politòleg s'interessa sobretot pel mètode amb què es resolen els conflictes en el marc d'una visió sistèmica de l'organització social.

Tampoc sóc polític en el sentit de filosofia política. La política no entra en el meu horitzó si no és lligada a consideracions molt més primordials. Aristòtil va definir la política com la filosofia de les coses humanes. Es a dir, com un humanisme. I és com a humanista que m'interessa la política. Humanisme vol dir obertura a tot el que és humà, mirada neta de la dissimulació dictada per l'objectiu immediat a assolir. En el seu díptic sobre la política com a vocació i la ciència com a vocació, Max Weber diu que la tasca principal del mestre (entengui's l'humanista) és ensenyar els alumnes a reconèixer els fets inconvenients per a les seves opinions de partit. Diu Weber: "Crec que el mestre compleix més que una tasca merament intel·lectual si obliga el seu públic a acostumar-se a l'existència d'aquesta mena de fets". No cal afegir que aquesta tasca és molt poc política, si la feina del polític és dissimular els fets inconvenients per al propi partit i acostumar el seu públic a viure com si aquests fets no existissin.

El polític busca el poder com a mitjà inevitable. El seu pecat, diu Weber, comença quan la cerca del poder degenera en una autointoxicació. Aleshores la vanitat l'empeny a cometre un dels pecats mortals del polític: la manca d'objectivitat o la irresponsabilitat, pecats que sovint coincideixen. Per contra, l'intel·lectual, irresponsable en relació amb el poder, es pot permetre grans dosis de vanitat sense necessàriament condemnar-se a la inanitat. La llibertat de l'intel·lectual, i la seva funció socialment necessària, és la distància de l'acció, la luxosa suspensió de les conseqüències del pensament, la gràcia amb què les coses prenen forma virtual i es projecten en tota la seva extensió -favorable o desfavorable al desig- abans que el polític gosi ni tan sols admetre-les com a hipòtesi de treball.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT