Llarga mort al periodisme

El més greu del cas d'Alessio Rastani no és que qualsevol xitxarel·lo pugui aparèixer en una (prestigiosa?) cadena de TV i deixar anar el seu rotllo. Només faltaria!!! Si fos així, on posem el llistó? Per què sí l'Esteban i no Rastani? Per què no Rastani i sí Emilio Botín? No, no, aquí la qüestió és reconfirmar que la professió periodística ha mort.

Tu pots obrir un informatiu de gran audiència amb el tal Rastani i dient "guaiti quina barbaritat que ha dit!!!" Però si resulta que el paio acaba reconeixent que és un xarlatà -com en el cas que ens ocupa-, la confessió de la farsa no pot ser la novena notícia de l'endemà. I, com a mínim, has de demanar disculpes per haver ofert una notícia que era mentida i que te l'han colat perquè ni t'has molestat a confirmar-la.

Cada cop hi ha més cadenes de TV i més mitjans de comunicació. I què tenim? Que què tenim? Més gent escampant la mateixa farsa a més velocitat. I el més brutal és que cap mitjà es planteja qüestionar la font i repeteix com un lloro tot el que veu en altres mitjans. El periodista ja no explica el que viu quan va on passen les coses. No, ara o bé repeteix el que veu a la TV o a internet, com en el cas que ens ocupa, o bé explica la seva realitat perversament deformada. Aquest segon cas és el paradigma El Mundo i funciona de la següent manera. Què vols destacar de la Diada? Que els catalans som uns terroristes violents. Què fas? Treus en portada que tres imbècils han cremat dues banderes i obvies que milers de persones han celebrat una festa. Què vols destacar de l'última corrida a la Monumental? Que el Parlament de Catalunya aplica polítiques nazis [sic], i obvies que els taurins van agredir uns vianants. Tu el titular ja el tens fet el dia abans. Ja sigui "els catalans són uns terroristes" o "els catalans són nazis", i només has d'esperar a trobar la foto que t'ho confirmi. Descansi en pau.