Publicitat
Publicitat

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua comuna

El debat suscitat les darreres setmanes sobre l'estatus de les llengües en una Catalunya independent recorre sovint a tres termes -llengua oficial , llengua pròpia (o nacional ) i llengua comuna - que seria bo aclarir.

El terme llengua oficial designa una llengua usada vàlidament pels poders públics. És un concepte jurídic ampli que pot comportar diferents drets i deures segons la legislació que el desenvolupi. Tots els estats tenen llengües oficials, i habitualment fan declaracions d'oficialitat en les Constitucions. Els que no en fan solen ser estats força uniformes lingüísticament, que no tenen la llengua a l'agenda política, com Alemanya, Grècia, Itàlia i els Països Baixos. Una Catalunya independent, precisament a causa de les inquietuds que desvetlla la regulació lingüística, hauria de prendre decisions explícites sobre l'oficialitat de les llengües.

Els termes llengua pròpia i llengua nacional designen una llengua que identifica una nació i la distingeix d'altres. Ens duen al terreny simbòlic sobre el qual es construeix una comunitat política: una llengua nacional representa un lligam històric amb els avantpassats (té un grau elevat d'historicitat) i també se n'espera una continuïtat en les generacions futures. Quan la llengua es percep com una part amenaçada -i per tant rellevant- de la identitat col·lectiva, la idea de llengua nacional és un dels recursos més utilitzats per generar sentiment de grup. A Europa la majoria d'estats no estableixen llengües nacionals, i els que ho fan atorguen sentits diversos a aquesta condició. Eslovàquia, França i Polònia denominen nacional una llengua (l'eslovac, el francès i el polonès) que és l'única oficial. Irlanda i Malta distingeixen una de les llengües oficials com a nacional (el gaèlic irlandès i el maltès) i la qualifiquen de prioritària sobre l'altra (l'anglès). I Luxemburg i Suïssa estableixen llengües nacionals (el luxemburguès i el romanx) que no tenen oficialitat plena. D'altra banda, Finlàndia estableix dues llengües alhora nacionals i oficials (el finès i el suec). A Catalunya la designació del català com a llengua pròpia, que ja es va fer en la Segona República, s'entén en el context d'una identitat que se sent amenaçada dins l'estat espanyol i requereix per a la llengua una protecció explícita: la modulació de la doble oficialitat. Podria ser que, amb els anys, en una comunitat política amb sobirania plena aquesta necessitat es percebés amb menys intensitat i el concepte perdés rellevància.

Finalment, el terme llengua comuna remet a la tradició política liberal, que el relaciona amb la participació democràtica, la configuració de l'opinió pública, la solidaritat entre els ciutadans i l'estabilitat de l'estat. S'entén, doncs, des de la perspectiva de l'estat i no de la nació, i designa una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos públics i els permet exercir la ciutadania (els drets i deures civils i polítics). Com a concepte polític, la llengua comuna no es refereix a les comunicacions interpersonals privades (a la llengua que fan servir entre elles persones de diferents grups lingüístics), sinó a les comunicacions dels ciutadans en l'esfera pública. Perquè una llengua sigui comuna la gran majoria de ciutadans han de ser capaços de comunicar-s'hi i les institucions públiques l'han d'utilitzar. Una llengua comuna sempre és oficial, però no necessàriament nacional (com exemplifica Irlanda, on la llengua comuna és l'anglès).

Molts estats tenen llengües comunes, però rarament les declaren comunes en l'ordenament jurídic. Quan ho fan és en contextos de diversitat lingüística deguda a la immigració o als conflictes nacionals: és el cas de Suècia (que en una llei de 2009 declara el suec llengua principal i comuna de la societat sueca) o d'Espanya (que es refereix al castellà amb aquest terme en la jurisprudència del Tribunal Constitucional). En el fons, pretenen preservar una llengua que consideren nacional, però des d'una perspectiva liberal (la de l'autonomia i la igualtat d'oportunitats dels individus).

La complexitat demolingüística de Catalunya fa que tots tres termes siguin rellevants en el discurs dels actors polítics. I els conceptes admeten diverses combinacions, sobretot si es vol emprendre una política compromesa amb la diversitat lingüística. És per això que he volgut contribuir a aclarir-ne el significat i les implicacions.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT