MARIA MERCÈ ROCA

AQUESTS SÓN DIES excepcionals. La meva filla gran, de 32 anys, ha vingut a passar les festes i la petita, d'11, no té escola. Normalment em llevo a les sis per escriure i respondre correus però ara són mitges vacances i em llevaré a tres quarts de vuit i esmorzaré un cafè amb llet i una galeta. Si no hi ha cafè no m'aixeco. En prenc molt al llarg del dia. A les 10, vindran de la revista Gidona a fer-me una entrevista i unes fotografies. Cap a les 12 ja haurem acabat i la nena i jo agafarem el gat, el Fum, i el portarem a vacunar. Ja s'haurà fet l'hora de dinar i tornaré a casa a preparar-lo. Faré verdura i carn a la planxa i potser unes carxofes per acompanyar la carn. A la tarda no tinc res a fer. És fantàstic! Això vol dir que m'estaré tota la tarda a casa i miraré la tele amb la nena -segur que hi ha alguna cosa que li fa il·lusió veure-, contestaré uns quants correus i llegiré el llibre que m'han regalat per Nadal, L'herència de Wilt , de Tom Sharpe. També ho aprofitaré per acabar de llegir un estudi etnogràfic sobre els usos lingüístics de Portbou i Cervera de la Marenda, dos pobles separats per la frontera. És un llibre que presento el dia 7 de gener a Portbou i he de començar a pensar com estructuro la presentació. Per sopar farem pa amb tomàquet i pernil o truita i mirarem el partit de la selecció catalana de futbol. No ens el perdrem! Beurem cava per veure si hi ha sort i la selecció guanya i és oficial. I d'aquí a la independència hi ha un pas. Normalment vaig a dormir d'hora, a quarts d'onze, però avui esperaré que acabi el partit i comentem la jugada.