Publicitat
Publicitat

TEATRE / El traspunt

Perdó per la sinceritat

Seria millor, més pràctic, no dir res. Al capdavall, no és un assumpte de vital importància. Dic, ni assumpte és. Amb prou feines la mirada d'un Polifem a la boca de la seva cova sobre aquest mar de mitges tintes que tenyeix l'activitat humana. Amb prou feines un intent de separar el gra de la palla. I tot per a res. O gairebé. Al nen el premien quan recita la poesia. Al nen el premien per contenir la micció. Al nen el premien i el premi es converteix en necessària reco mpensa. Sigui per al que sigui. Gaudeix de tant, o més, el que premia com el premiat. Ells dos i els que els envolten aixecant les copes i, satisfets, senten una mica més plena la seva existència. I de tant premiar, el premi es banalitza. Sola, la loteria ja té un cert interès. Però volem més premis. Cada barri hauria de premiar el conserge més treballador. El més ben vestit, el més amable. El més eloqüent. I hi hauria d'haver premis per als cangurs, per a les dones de fer feines, per als dependents de cotilleria i per als representants de preservatius (els Willy Loman del sexe).

Tant premi ve al cas perquè en poques setmanes les arts escèniques reparteixen premis a tort i a dret. A Palma de Mallorca hi va haver premis. El 19 de desembre n'hi haurà per al circ català (l'hi donaran al fill de Tortell Poltrona, educat a França). I n'hi va haver també per al teatre en aquest manifest de l'engany anomenat Butaca. Uns premis, perdó per la reiteració, que es diuen de vot popular però que exclouen el Tricicle, Joan Pera o el musical Hoy no me puedo levantar . Premien un espectacle vist per poc mes de 8.000 persones deixant de banda el teatre comercial i els actors i actrius populars. Aquests últims, esclar, poden dir: quin millor premi que les entrades venudes. Ja tenen raó.


60.000 euros per berenar?
Els Butaca no són el que diuen ser. Perquè no sabem qui vota ni quants voten.

Pecata minuta ? Potser, però jo no trobo justificació al fet que les administracions es gastin 60.000 euros per un berenar (sempre hi ha àpat per als morts de gana de la faràndula) d'uns quants amb els diners de tots. Valdria més que la Diputació de Barcelona comprés textos teatrals per a la biblioteca d'Horta (Can Mariner), especialitzada en el tema en què aquest any només hi va haver diners per comprar un títol. La crisi. No és això amics meus, no és això.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT