Publicitat
Publicitat

Manual per a reductors de caps

La pràctica que més s'associa a la barbàrie potser és la de reduir caps. La reducció de caps és típic dels shuar, més coneguts entre nosaltres com a jívaros. Com funciona la tecnologia reductora? Abans de res, evidentment, s'ha de matar algú.

El cadàver es decapita. Després es fa un tall a la part inferior del clatell, s'estira i la pell es desprèn del crani. Surt, més o menys, com si fos una pell de conill.

Dels ulls, del cervell i en general de les parts toves no se'n fa res. El que en surt se submergeix en una barreja d'aigua i sucs extrets de certes lianes de la selva, que tenen la qualitat de conservar la cabellera. Atenció! Això és molt important, un crani calb no té cap valor. Després s'omple la cavitat cranial de sorra, es cusen els ulls i la boca, i el conjunt es frega amb uns olis especials. Per acabar es penja sobre un foc, per fumejar-lo i dessecar-lo. El resultat és un caparró que ha quedat reduït a la mida d'un coco petit, i que en llengua shuar es diu txantxa .

Hi ha una pregunta elemental: per què redueixen caps, els shuar? La resposta és ben senzilla: per poder dur-ne més. Els shuar acostumen a dur els txantxa dels seus enemics morts a la cintura. Com menys voluminosos siguin, més còmodament es mouran per la selva.

Els shuar tenen la seva pròpia història. Habitants de la selva amazònica entre el Perú i l'Equador, van patir intents d'invasió per part dels imperis inca i espanyol. Ni uns ni altres se'n van sortir. D'una banda, els shuar sempre tenien la possibilitat de retirar-se selva endins i, de l'altra, eren una ètnia guerrera. Hem d'admetre que la visió d'un grapat de shuar, sortint de la selva amb pintures de guerra, armats i amb les cintures envoltades de caps reduïts, per força havia de ser intimidadora. I molt!

Els txantxa sempre m'han fascinat. I no per cap tendència macabra: les lliçons que en podem extreure no són menors. Per començar els txantxa desmitifiquen aquella idea segons la qual un mitjà de comunicació és intrínsecament perillós. O dit d'una altra manera: que si un nen llegeix còmics de Superman pujarà al terrat i es llançarà daltabaix, o que si internet publica manuals per construir bombes algú dinamitarà la torre Eiffel. A veure, vostè acaba de llegir com es fan els txantxa . Pensa reduir el cap del seu veí perquè avui s'ha comprat el diari ARA? No. Si un nen creu que vol volar és que ja tenia un problema, i si la torre Eiffel explota la culpa no serà d'internet, sinó de Fu Manxú.

En segon lloc, els txantxa són una d'aquelles institucions que demostren com n'és de fina la capa civilitzada. Els shuar afirmen que els caps reduïts contenen l'ànima de les seves víctimes. Aquesta creença és menys delirant del que sembla. Recordo que a l'escola teníem un professor, el senyor Jamilà, que era un bonàs, un tros de pa. Fessis el que fessis no hi havia manera de treure'l de polleguera. Fins que un dia vam construir un cap reduït amb les faccions del senyor Jamilà. L'enrabiada del senyor Jamilà va fer història. Ell, l'home impassible, per què es va ofendre tant? Hi ha alguna cosa de màgic en la visió del nostre cap reduït, captiu, en mans alienes i suspès en l'aire, els ulls i la boca cosida. És, en efecte, una visió molt més tètrica que la mateixa mort. (Ah, i posats a dir-ho tot, els txantxa també demostren un afegit: que els nois de 3r de BUP del Col·legi Claret érem una colla de malparits.)

En tercer lloc, perquè la reducció de caps és una font inesgotable d'humor. Una de les converses més surrealistes que he llegit mai és la transcripció d'un diàleg entre un explorador i un grup de shuar. L'home és ben acollit al poblat, i al final, per poder dir que ha fet la gracieta, comenta: "Així doncs, vostès reduirien el meu cap?" I la resposta dels indis, pletòrica, és: "Oh, i tant que sí!" L'explorador encara fuig. El que no havia entès és que els shuar només redueixen caps en cas de guerra i de víctimes poderoses. Per tant, en considerar-lo mereixedor de txantxa l'estaven afalagant. I com que l'home estava emparat per les seves lleis d'hospitalitat, no corria cap perill.

I finalment, els txantxa demostren que com més bàrbara i salvatge és una humanitat més podem aprendre de nosaltres mateixos. Tot el que hem dit dels txantxa s'ha d'entendre en present històric, perquè avui en dia és una pràctica gairebé extingida. Si es manté, i residualment, només és per un motiu: per la demanda de col·leccionistes occidentals. És irònic, oi?

Allò que creua la frontera de la bestialitat, el salvatgisme més extrem, només perviu per un motiu: perquè ens fascina. I en tot cas, els txantxa són la metàfora que ens posa definitivament al nostre lloc. Com em va dir una vegada un indi sud-americà: "La diferència entre un salvatge shuar i un europeu civilitzat és que els salvatges són capaços de reduir caps a la mida d'una mandarina i els civilitzats, en canvi, són capaços de reduir l'extensió de la selva de l'Amazones a la mida d'un test".

Touché , que diria aquell.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT