Publicitat
Publicitat

El president de la Generalitat pot ser una dona?

Que l’autoexigència es trobi més freqüentment en dones que en homes no és pas fruit de la casualitat. Per regla general se’ns exigeix més a nosaltres que a ells per estar en un mateix nivell

Aquesta és la pregunta que em feia el meu fill, aleshores de 9 anys, el dia de la investidura del president Carles Puigdemont. No puc negar que em va entristir la pregunta. No n’hem tingut mai cap, de presidenta de la Generalitat. Ja és ben curiós. O no tant, deveu pensar alguns. Al cap i a la fi, només es tracta d’un càrrec i només n’hi ha hagut 130, de presidents. Ara bé, si esteneu el mateix raonament a qualsevol presidència de qualsevol organització o empresa, el panorama és desolador. I aquesta és precisament una de les raons, la de no haver-hi prou presidentes, que es donen per explicar que no hi hagi més dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació.

Que no hi ha prou dones opinant als mitjans està ben comptat i recomptat per l’agrupació #OnSónLesDones, que va néixer arran d’aquesta mateixa etiqueta al Twitter ara fa una mica més de mig any. El seu principal objectiu és promoure la paritat de gènere en la tasca d’opinar de diaris, ràdios i televisions, i el 21 de febrer van presentar al Col·legi de Periodistes l’informe de sis mesos de recomptes. En concret, durant el segon semestre del 2016 la mitjana d’articles signats per dones als diaris en paper d’abast nacional no supera el 20%, i a les tertúlies de ràdio i televisió catalanes, només les públiques s’acosten al 40%, mentre que les privades es queden pels volts del 25%, quan les dones som almenys el 50% de la població.

Que no hi ha prou dones opinant als mitjans està ben comptat i recomptat per l’agrupació #OnSónLesDones

Una part de l’explicació pot venir per les presidències, d’acord, la qual cosa no deixa de ser trista, però és evident que hi ha molts altres factors. D’entre els que s’esgrimien el dia de la presentació de l’informe, en destacaria un parell: el nivell d’autoexigència de la majoria de dones i la poca abundància de totòlogues. I és que per participar en les tertúlies cal saber de tot o tenir opinió sobre tot, i això certament és difícil. Moltes persones només se senten còmodes opinant en el seu camp d’expertesa, és a dir, parlen si tenen molta informació sobre una àrea que permeti emetre una opinió argumentada. Una actitud, d’altra banda, que es relaciona la mar de bé amb l’autoexigència: si no es pot contribuir amb una opinió raonada -amb evidències que la sustentin- i que aporti alguna cosa de nou, no val la pena fer-la pública.

Tanmateix, que l’autoexigència es trobi més freqüentment en dones que en homes no és pas fruit de la casualitat. Per regla general se’ns exigeix més a nosaltres que a ells per estar en un mateix nivell. Hi ha fins i tot estudis científics que ho demostren (fa uns mesos en vaig citar alguns en aquestes mateixes planes i en un àmbit, l’acadèmic, en què semblaria aparentment que hi podria haver més objectivitat). El que argumenten alguns en contra de les quotes de gènere porta implícita aquesta exigència més gran cap a les dones. Solen dir que no calen les quotes perquè llavors potser accedeixen a les posicions dones que no s’ho mereixen o no tenen prou nivell. No s’adonen que una quota del 50% el que significa és que hi ha d’haver també la meitat d’homes i, en canvi, d’ells no en qüestionem el nivell. No cola que pel fet de ser home s’estigui més preparat o que hi hagi més homes que dones preparats per formar part de consells d’administració, patronats, governs o llistes electorals.

Així doncs, què podem fer per capgirar aquest biaix de gènere de predomini masculí? Probablement el desllorigador és la mirada del món, d’allò que importa o no importa socialment. Per tant, cal tenir en compte continguts i maneres de fer clàssicament considerats femenins també com a rellevants socialment, però alhora podríem treballar tots plegats per aconseguir exigir (o autoexigir) amb equanimitat, sense biaixos. Ara bé, què és millor? ¿Abaixar la sobreexigència amb les dones per transmetre a qualsevol nena, noia o dona que és capaç de fer tot allò que es proposi i que, en darrer terme, pot opinar sobre molts temes encara que no en sigui una perfecta experta? ¿O bé fer pujar l’autoexigència de la majoria d’homes i l’exigència general cap a ells perquè considerin que el seu 50% de quota se l’han de merèixer tant com una dona? Sí, ja sé la resposta: treballar en totes dues direccions fins a arribar a assolir la paritat en llocs de representació, direcció o opinió. Potser llavors serà habitual veure tant homes com dones a la presidència de la Generalitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT