Publicitat
Publicitat

Ministeri de Cultura: sí o no?

Quan s'acosten les eleccions sovintegen temes recurrents. Promeses més o menys tòpiques, compromisos sectorials per esgarrapar vots incerts o posicionaments ideològics per mantenir la clientela contenta, malgrat que tinguin poca viabilitat. No tots són demagògics; alguns proposen reflexions profundes de caire institucional o plantegen debats adients ateses les circumstàncies de cada moment.

N'hi ha un que no per repetit deixa de ser interessant: la desaparició del ministeri de Cultura, objectiu en el qual coincideixen la dreta espanyola i el nacionalisme català, bé que sigui per raons força diferents.

La dreta espanyola sempre ha vist en el ministeri de Cultura una font de despeses innecessàries. El seu posicionament suposa subsumir aquest departament dins el ministeri d'Educació, cosa que ja es va fer sota la presidència d'Aznar. En realitat aquesta integració no estalvia gaires diners; el que sí que aconsegueix és diluir el pes polític de la cultura (ja per si mateix escàs) en un conglomerat de serveis subjecte a un debat ideològic més controlable i a una menor participació a l'agenda transcendent del sector: gestió de drets digitals, les telecomunicacions o les indústries culturals, entre altres qüestions de gran importància sectorial. És cert que els darrers ministeris no s'han lluït en cap d'aquestes qüestions, però, sens dubte, aquesta mancança ha tingut més a veure amb la poca capacitat política dels ministres que no pas del seu àmbit competencial.

Els nacionalistes catalans defensen la desaparició del ministeri per una qüestió institucional amb l'argument que es tracta d'una matèria transferida, d'exclusiva competència autonòmica. La coincidència de la crisi econòmica és certament casual: reforça ambdós arguments, però no n'és, en cap cas, la raó de fons.

Hi ha, però, una possible coincidència epistemològica: en els dos casos la cultura és analitzada com una competència pública i en els dos casos se la vol situar sota els paràmetres d'uns objectius polítics. En el primer es tracta de cercar més docilitat del sector perquè esdevingui essencialment una plataforma de prestigi i lluïment de la marca Espanya; i en el segon una eina per a l'elaboració de continguts que ajudin a consolidar formalment (difícilment en l'ordre econòmic) un sistema cultural independent de l'espanyol. No es tracta, en el fons, d'objectius gaire diferents.

És evident que hi ha molt a dir respecte del funcionament del ministeri de Cultura, però cal acceptar que un estat difícilment renunciarà a mantenir els elements culturals que l'identifiquen. Des d'aquest punt de vista substituir el ministeri per una secretaria d'estat rebaixa el pes polític de la cultura però no varia cap dels conflictes institucionals que puguin existir entre Catalunya i Espanya.

Hi ha, però, raons de més pes específic que cal analitzar: mentre que l'accés a la cultura és un servei públic, la producció de continguts culturals no ho és necessàriament. En el primer cas tot exercici de subsidiarietat és poc, en el segon com menys acotacions territorials millor. Per això un ministeri fort és d'extrema utilitat. És, en darrera instància, una qüestió de densitat, de mida, d'ambició.

Esclar que convindria remodelar radicalment el ministeri de Cultura. Si del que es tracta és de repartir subvencions, gestionar algunes unitats públiques i promoure en règim d'exclusivitat la marca d'Espanya, la seva utilitat és francament escassa. Si, per contra, ajuda a regular l'espai radioelèctric, legisla convenientment la gestió de drets, crea un front comú per al desenvolupament de les indústries culturals, defensa la diversitat cultural espanyola i diversifica els circuits de distribució interautonòmics, la cosa canvia radicalment.

En realitat parlar o no d'un ministeri ens aboca a un debat essencialment formal. La gestió legal, econòmica i simbòlica d'un sector que mou el 6% del PIB i que dóna treball creixent no es pot sotmetre a interessos subliminars que provenen d'un conflicte major. Reduir l'espai de la cultura a qüestions identitàries, lingüístiques o nacionals o, d'altra banda, situar-la en l'estricte àmbit de la producció i distribució de continguts artístics és un reduccionisme propi de l'era predigital.

Quan parlem de la conveniència d'un ministeri de Cultura no podem refugiar-nos, doncs, en posicions ideològiques o aferrissades lluites pel poder cultural. Entès com un espai de llibertat i estímul de la diferència, la desaparició d'un ministeri de Cultura és sempre una petita tragèdia.

Una qüestió és que es transfereixi tot el que sigui transferible, l'altra és que cultura i educació tinguin estratègies comunes, però l'eliminació d'un departament que exemplifica simbòlicament el compromís d'un govern amb la creació, producció i distribució de continguts culturals i sobretot amb una idea comuna de progrés social no té excusa possible des del punt de vista de la vocació democràtica i cívica d'un poble.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT