Publicitat
Publicitat

Els límits de la multiculturalitat

Acceptem altres cultures en la mesura que no violin certes normes, però és que aquestes normes són les que defineixen la nostra cultura

Fins fa un segle, les societats occidentals eren refractàries a la idea que la resta de cultures poguessin tenir més valor que l’estètic. El món estava dividit en nacions civilitzades i bàrbares, i les primeres havien de mostrar el recte camí a les segones. Això va canviar sobtadament, com posa de manifest el contrast entre els impactes aconseguits per les dues primeres figures hindús amb qui Occident va tenir contacte. Vivekananda, que hi va passar anys dedicat al proselitisme en l’última dècada del XIX, va aconseguir pocs adeptes (encara que alguns d’altíssim nivell, com Nikola Tesla i Lord Kelvin). Trenta anys després, en canvi, Gandhi es convertiria en un model per a milions d’occidentals.

A partir de la barbàrie de les guerres mundials, la intel·lectualitat occidental va passar a qüestionar la superioritat occidental i a descobrir tresors ocults en les cultures més remotes. No tan sols en les més refinades, com la xinesa o la persa, sinó també en la més modesta tradició ameríndia.

Als anys setanta, la “multiculturalitat” havia esdevingut un dels integrants de la correcció política. El primer país a adoptar-la com a precepte legal va ser el Canadà amb la llei de multiculturalitat del 1988, en què s’estableix que “el govern respecta i celebra la diversitat”. A casa nostra, aquesta “celebració” continua ben viva, i, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat un “pla” per “fomentar el diàleg intercultural”.

Però a Europa la multiculturalitat torna a cotitzar a la baixa. Molt abans de la crisi dels refugiats, una persona tan poc sospitosa de xenofòbia com Angela Merkel ja havia dit que “la multiculturalitat [és un] concepte [que] ha fracassat, ha fracassat completament” (2010), i ara ha reblat el clau afirmant que “la multiculturalitat porta a societats paral·leles i per tant a una vida falsa o a una farsa” (2015).

La cultura occidental és diversa. Admet, per exemple, la diversitat de culte: en el mateix discurs del 2010, Merkel també va dir que “l’islam ara forma part d’Alemanya”. Però això no significa que admeti qualsevol manifestació cultural.

Que jueus i musulmans no mengin porc o els hindús vedella ens resulta tan acceptable com que entre “nosaltres” hi hagi vegans

Considerem el menjar. Als occidentals no ens resulta gaire difícil acceptar que d’altres mengin diferent per la senzilla raó que no tenim tabús alimentaris excepte el de no ingerir carn durant la Quaresma, que és molt minoritari. Que jueus i musulmans no mengin porc o els hindús vedella ens resulta tan acceptable com que entre “nosaltres” hi hagi vegans.

Considerem la manera de vestir. En general no hi tenim problemes perquè els nostres codis són -des de fa poc- extremadament flexibles. No ens costa acceptar que una dona es tapi el cap amb un mocador perquè també ho feia Susan Sarandon a Thelma i Louise. Ara bé, encara que el nicab i el burca siguin fonamentals per a determinades cultures, els considerem cada cop més inacceptables, i el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha sentenciat a favor de la seva prohibició a França perquè està basada en “una certa concepció del que significa la vida en comú” (2014). Merkel també acaba de manifestar-se a favor de la prohibició “allà on sigui possible fer-ho legalment” (2016).

Considerem el codi de família. En principi, podem mostrar-nos-hi tolerants perquè el model familiar occidental és -des de fa poc- extremadament flexible. Ara bé, encara que la repressió de l’adulteri formi part fonamental de determinades cultures (segons l’Alcorà és un delicte “contra Déu” que s’ha de castigar amb pena capital), no tolerem que ningú ho faci: el TEDH va sentenciar contra una església catòlica per haver acomiadat un treballador pel sol fet d’haver canviat de dona (cas Bernhard Schüth).

No ens importa veure jueus hassidim pel carrer, amb barrets negres i tirabuixons, però no toleraríem que eduquessin els seus fills com ho fan a Israel: dedicats en exclusiva a l’estudi de la Torà.

Encara que la separació de sexes sigui fonamental en altres cultures, obliguem les nenes musulmanes a fer gimnàstica amb alumnes de sexe masculí perquè considerem que és més important la seva “integració social” (sentència del TEDH en el cas Osmanoglu i Kocabaş v. Suïssa).

En definitiva, acceptem altres cultures en la mesura que no violin certes normes, però és que aquestes normes són les que defineixen la nostra cultura. La multiculturalitat només és acceptable quan és banal.

Dimecres Amelia Valcárcel deia a l’ARA: “Comparada amb qualsevol altra, la nostra cultura és feminista. Occident ho és i aquest és el tret que més molesta altres societats: la igualtat de la dona”. La multiculturalitat no banal és, doncs, incompatible amb el feminisme, i en la mesura que el feminisme és una de les revolucions més importants de la modernitat, també ho és amb la modernitat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT