Publicitat
Publicitat

Tot esperant els robots

La idea que s’acaba la feina no és nova, però la línia de pensament que augura un futur immediat postlaboral no em sembla realista

S’estén la idea que l’aplicació massiva de la intel·ligència artificial (els “robots”) en la producció comportarà inevitablement un món en què no hi haurà feina per a tothom. Com que fins ara la manera de guanyar-se la vida era treballar (la condemna bíblica és “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”), se’ns diu que caldrà instaurar alguna mena de renda garantida per tal que una majoria de la població pugui subsistir dignament.

Per tal de finançar aquesta renda garantida, hi ha qui proposa que els “robots” paguin contribució a la Seguretat Social com ho fan els treballadors, una proposta que té l’inconvenient que només es carregaria sobre la producció interior. Una proposició millor seria finançar-la amb augments de l’IVA, que grava per igual els productes interiors i els importats. En qualsevol cas, el que se’ns diu és que, encara que el cost de producció serà molt baix gràcies als augments de la productivitat, caldrà encarir-ne el preu per poder redistribuir-la entre tota la població.

És cert que treballem menys que fa noranta anys, però estem molt lluny de les 15 hores setmanals

La idea que s’acaba la feina no és nova, i ens ha acompanyat des que la tecnologia ha fet augmentar la productivitat. Fa noranta anys, Keynes, en una cèlebre conferència, ja va pronosticar que al cap de cent anys (o sigui, d’aquí deu) bastarien quinze hores per setmana per satisfer totes les necessitats materials i culturals raonables. També hi ha qui especula (com ho fa Yuval Harari al seu extraordinari llibre Sàpiens) que fa alguns mil·lennis els nostres antecessors devien pensar que, un cop acabessin de controlar la reproducció de plantes i animals, s’hauria acabat la necessitat de treballar.

La línia de pensament no és nova, però li costa fer-se realitat. És cert que treballem menys que fa noranta anys, però estem molt lluny de les 15 hores setmanals: la jornada laboral, que havia estat de 60 hores a partir de les revoltes del 1848 i que era de 48 quan Keynes feia la seva conferència, ara se situa poc per sota de les 40 hores.

Amb independència dels antecedents, la línia de pensament que augura un futur immediat postlaboral no em sembla realista.

És cert que són previsibles una indústria i una agricultura encara més automatitzades, com ho és l’automatització de moltes de les feines actuals (des de la de taxista fins a la de radiòleg passant per la de comptable), però tendim a oblidar dues menes de feines.

Les primeres són aquelles que no poden automatitzar-se: els perruquers no són més productius ara que al segle XVIII, i una hora de massatge no es pot fer en 50 minuts. Significativament, la demanda d’aquesta mena de serveis no para d’augmentar: quan jo era jove els massatges eren una excentricitat, com ho eren els tatuatges i els psicòlegs.

Podem imaginar un món en què molt pocs treballaran i el preu dels productes haurà d’apujar-se a base d’impostos per donar suport a la resta de la població

Després, tenim aquelles activitats en què no volem que augmenti la productivitat, sinó que disminueixi. A l’escola bressol, per exemple, volem que les classes siguin més petites. L’atenció als discapacitats n’és un altre exemple. Però no només es tracta de l’atenció a les persones; també en la producció d’aliments segurament veurem enormes disminucions de la productivitat. Jo mateix ja n’he estat testimoni de primera mà: fa trenta anys, a Falset, era possible produir deu, vint i fins a trenta quilos de raïm amb un sol cep dedicant-hi molt poc temps; ara no està permès produir-ne més de tres i la qualitat exigida fa indispensable dedicar a cadascun molt més temps que abans. La qualitat (i el preu) és ara molt superior, però a costa de reduir la productivitat. És fàcil imaginar que en el futur immediat tindrem l’opció de comprar verdura produïda industrialment (recomano els vídeos a YouTube sobre la producció industrialitzada de tomàquets a Israel) o de comprar-los de quilòmetre zero, criats a l’aire lliure, de varietats més gustoses... i molt més cars. També resulta fàcil imaginar que la llei no trigarà gaire a prohibir bona part de les pràctiques corrents en la ramaderia i exigirà formes d’estabulació menys estressants... i molt menys productives.

En definitiva, podem imaginar un món en què molt pocs treballaran i el preu dels productes haurà d’apujar-se a base d’impostos per donar suport a la resta de la població, i podem imaginar un món en què tothom seguirà treballant (encara que menys que ara) perquè aniran guanyant pes activitats molt poc productives. En el primer cas, tots els productes hauran estat encarits artificialment respecte del cost de producció; en el segon, alguns productes seran més cars que ara.

A banda que el segon món em sembla molt més probable, haig de dir que em sembla molt més desitjable. No sóc un fanàtic de la maledicció bíblica, però em sembla que els diners guanyats tenen molt més bon gust que els regalats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT