Publicitat
Publicitat

Vendre sota cost

El turisme aporta menys prosperitat a les Balears que el sector agroalimentari a Lleida

La setmana passada vaig aparèixer en un programa de televisió dedicat a analitzar l’impacte del turisme a la ciutat de Barcelona, i això ha fet que algú m’hagi demanat que justifiqui l’afirmació que hi feia segons la qual el nostre sector turístic està venent el seu producte per sota del cost.

És molt habitual dir que els ingressos que aporten els turistes a la ciutat representen de l’ordre del 12% de tota la demanda de béns i serveis que s’hi dona, i és freqüent identificar aquesta enorme quantitat de diners amb la “riquesa” que el turisme ens aporta (així ho fan fins i tot economistes que ensenyen en escoles de negocis!). Ara bé, confondre ingressos amb riquesa és un error idèntic al que cometria un empresari que identifiqués vendes amb resultats.

Per posar en relleu fins a quin punt els diners que gasten els turistes entre nosaltres aporten poca riquesa a la col·lectivitat, em sembla molt il·lustratiu comparar la província de Lleida amb les Balears. Lleida té poc turisme (Alguaire no deixa de ser un aeroport fantasma) però té un sistema agroalimentari molt competitiu i acostumat a exportar des de fa dècades. Les Balears, per la seva banda, tenen una economia molt depenent del turisme, un sector en el qual, gràcies a un enorme esforç inversor, han tingut un èxit extraordinari: reben cada any més de 13 milions de turistes estrangers.

Confondre ingressos amb riquesa és un error idèntic al que cometria un empresari que identifiqués vendes amb resultats

Doncs bé, la producció per ocupat a les Balears és entre un 5% i un 10% inferior a la de Lleida. Dit d’una altra manera: el turisme aporta menys prosperitat a les Balears que el sector agroalimentari a Lleida.

No es tracta d’una excepció; les comarques costaneres catalanes més turístiques tenen rendes per càpita inferiors a les seves parelles terra endins: l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva la tenen inferior que la Garrotxa, el Ripollès o el Pla de l’Estany, el Baix Penedès que l’Alt Penedès, i una població com Salou, que té més places hoteleres que habitants, la té inferior que Falset.

¿Com és possible que a tot arreu el mannà turístic no s’hagi traduït en una enorme prosperitat? Aquesta paradoxa és la que ens ha de fer pensar que potser una part del sector turístic està venent el seu producte (que és extraordinari) sota cost (que és més alt del que sembla).

Considerem el següent anunci publicat al portal Infojobs el 3 de març: “ Empresa de Facility Services selecciona camareros/as de piso para hoteles de 4* y 5*GL situados en Barcelona. [...] Retribución aproximada de 765 € brutos mensuales por 12 pagas”.

Des del punt de vista estrictament econòmic, hem de considerar que un treballador costa a la societat uns 200.000 € al llarg de la seva vida només en termes d’ensenyament obligatori, sanitat pública i serveis sociosanitaris. Ara bé, un treballador que ingressi 765 € al mes paga poquíssims impostos: està exempt d’IRPF i la major part dels productes que consumeix estan gravats amb IVA reduït (aliments) o n’estan exempts (el lloguer de l’habitatge). Per tant, els 200.000 € els ha de pagar la resta de la societat. Dit d’una altra manera, els hotels de 4 i 5*GL de Barcelona que ocupin els treballadors seleccionats a partir d’aquell anunci estaran traslladant una part del seu cost a la resta de la societat. És per això que, per a la societat que l’envolta, és pitjor un hotel de 5*GL que ocupi moltes persones mal pagades que un hostal completament automatitzat.

Que pari un autocar ple davant d’una botiga és una sort, però si el producte es ven sota cost l’únic que aconseguirà el botiguer és arruïnar-se més de pressa

Perquè un treballador generi impostos suficients per cobrir els seus costos socials ha de guanyar aproximadament 1.250 € al mes en 14 pagues (1.100 si es tracta d’un immigrant que no ha estat escolaritzat a Espanya). Per sota d’aquest salari, l’empresari (o ell mateix, si es tracta d’un autònom) està traslladant una part dels costos reals a la societat, que es veu obligada a subvencionar-lo a ell i als seus clients.

Solucionar aquesta aberració exigeix apujar els salaris i, per tant, els preus: en el cas de l’anunci, bastaria que l’usuari de l’hotel pagués 1,7 € més per nit perquè el cambrer/a de pis pogués cobrar els 1.250 €/mes i s’eliminés la subvenció encoberta a l’hotel.

Es pot adduir que no tots els cambrers de pis de Barcelona cobren tan poc. Cert. En realitat els hotelers espanyols només poden fer-ho des de la reforma laboral del 2012 i, per tant, el cas és encara poc freqüent. Però al sector turístic hi ha moltíssims treballadors que cobren menys de 1.250€/mes en 14 pagues, començant pels treballadors estacionals.

Que pari un autocar ple davant d’una botiga és una sort, però si el producte es ven sota cost l’únic que aconseguirà el botiguer és arruïnar-se més de pressa. Una cosa així és el que hem fet a la nostra costa i el que ara estem fent a Barcelona: vendre’ns la ciutat per un plat de llenties.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT