Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

No vull morir sense haver tingut sexe!

El documental ensenya un sexe practicat amb tendresa, afecte, tacte, naturalitat, paciència, calma, diàleg, desig, plaer i il·lusió

A la televisió (i al cinema) els espectadors hem vist moltes escenes de sexe. De fet, el llenguatge audiovisual ha creat des de fa molts anys uns estereotips i una estètica a l’hora de retratar la sexualitat molt concreta, manipulada i idealitzada. Per això, el Jo també vull sexe!, en el Sense ficció de TV3 d'aquest dimarts, trenca molts esquemes. Un treball dificilíssim d’abordar no només pel que suposa tallar d’arrel amb alguns tabús (temàtics i visuals) sinó també per trobar les persones, el to i la manera d’explicar-ho.

Jo també vull sexe! és un altre documental extraordinari amb el segell de qualitat, sensibilitat i dignitat que identifica la feina de Montserrat Armengou i Ricard Belis. Com en casos anteriors, és un treball reivindicatiu que, ajustant-se a la funció de servei públic de la televisió, denuncia una situació silenciada que pateixen les persones més febles de la nostra societat. Gent amb diversitat funcional, greus problemes de discapacitat, amb cossos que s’allunyen dels cànons estètics comuns, però que senten la necessitat de poder accedir al sexe. Persones que necessiten ser abraçades, acariciades i petonejades, ser estimulades sexualment, per poder millorar la seva autoestima i felicitat. El plaer sexual es podria titllar d’accessori o no imprescindible. Però si és quelcom de què pot fruir la majoria de la societat ha de ser un dret que se’ls ha de garantir si així ho desitgen. I molts no volen morir sense saber què és.

Jo també vull sexe! té l’enorme virtut de no quedar-se en la simple explicació de la denúncia: l’ensenya. I així l’espectador entén que no es tracta d’una simple descàrrega genital sinó d’una teràpia emocional que beneficia en molts sentits. I aquest és el vessant pedagògic del documental: explicar la diferència entre l’assistència sexual o íntima i la prostitució clàssica.

Són excel·lents tots els testimonis a l’hora d’explicar-se, igual que la realització discreta i carregada de veritat que tracta amb sensibilitat i dignitat els protagonistes. És un documental incòmode perquè és transgressor. Suposa fer un pas endavant en l’àmbit de la denúncia social i també en el televisiu, per l’enorme ventall de problemàtiques, necessitats i solucions que planteja amb un llenguatge directe i carregat de sinceritat.

El documental, a més, no només dóna veu a un col·lectiu. Traspua un element molt potent a nivell televisiu, que ens hauria de fer plantejar la qüestió del sexe com a societat: Jo també vull sexe! ensenya un sexe practicat amb tendresa, afecte, tacte, naturalitat, paciència, calma, diàleg, desig, plaer i il·lusió. I tenint en compte com els mitjans de comunicació i la pornografia han distorsionat el furor sexual, el vigor fàl·lic i la prioritat del coit, ens fa pensar si en la nostra societat no s’estan creant més discapacitats sexuals dels que detectem a simple vista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT