Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

No diguis que va ser casualitat

Demano la seva atenció per a aquesta seqüència: dimarts, el Barça goleja el BATE a la Champions amb el filial, dissabte fa escala a Barajas, derrota novament el Madrid i diumenge arriba al Japó per disputar-hi el Mundial de Clubs representant Europa.

Ara obrirem el zoom al màxim perquè hi aparegui Michels aterrant a Barcelona amb el futbol total, Núñez obrint La Masia, Cruyff inaugurant la primera edat d'or de l'era moderna i fent debutar Guardiola, Rexach fitxant Messi, Van Gaal pujant Xavi i Iniesta, Laporta refundant el club el 2003 i posant l'equip en mans de Guardiola el 2008, que converteix el Barça primer en campió de tot, després en millor equip del món i, finalment, en el millor equip de la història.

I llavors va Mourinho a la sala de premsa aquest dissabte, clava els ulls a l'infinit i pronuncia, no una sinó set vegades, la paraula sort per explicar l'1-3. Mai una explicació no ha sonat tan ridícula. Fins i tot l'entrenador del Madrid sap que la sort acostuma a ser resultat de fer les coses bé.

Fa un any ja se sentia fort i un 5-0 el va posar al seu lloc. Al maig, després d'incendiar-ho tot, va acabar guanyant una Copa abonyegada i preguntant-se teatralment "per què?" mentre els carros del Barça veia passar, carregats amb la Lliga i la Champions. Aquest any ja va llepar amb la Supercopa i el "no conec Pito" que li va costar una altra sanció. Aleshores va decidir disfressar-se de xai, fins al punt que, conscient que la seva presència és estimulant, va enviar Karanka a la roda de premsa d'abans del partit. No res, un any després, 1-3.

Potser no va veure el seu equip reculant mig metre cada minut, incapaç de gestionar el cop de sort (allò sí que ho va ser) del primer minut. Potser tampoc no va veure el Messi més sacrificat i passador que recordo, galopant entre els contraris, eliminant marcadors fins a connectar amb Alexis, que marca el primer gol, o el canvi de ritme impossible de seguir de l'argentí, que obre cap a Alves, que centra perquè Cesc, fitxat aquest any com Alexis, marqui el tercer. I potser no va veure el joc imperial d'Iniesta, el domini de Xavi, la fredor de Busquets, l'enteresa psicològica de Valdés i el coratge de Puyol. I potser tampoc no va veure el plantejament de Guardiola. Poques vegades un entrenador ha treballat tant per no ser previsible. Guardiola busca i els jugadors li troben. Guardiola exigeix i els jugadors li responen. I ja fa quatre anys que estem així. Així s'explica la història.

El valor d'aquesta victòria es multiplica per infinit. L'han vista arreu del món, una vegada més. Fa un any el Madrid va creure que ja tenia el Barça i n'hi van caure cinc. Dissabte també s'havia d'acabar el cicle, i hi ha havia empentes per assistir a la caiguda de l'imperi des de la llotja. Acompanyant Florentino, José María Aznar i la seva dona, Ana Botella (diuen que pròxima alcaldessa de Madrid), Pedro Jota Ramírez i Luis María Anson. Els adversaris del Barça sempre han estat poderosos.

Encara queda molta feina, i el Barça haurà de jugar contra la seva pròpia, comprovada, confiable superioritat. Si sap evitar els excessos de seguretat, aquest 1-3 al Bernabéu serà l'avançada d'una nova primavera generosa. Perquè probablement el Madrid continuarà com a líder aquest Nadal i ara, al desembre, encara no es guanyen els títols. Excepte el de campió del món.

Visques políticament incorrectes

En el ràpid intercanvi d'arguments de l'univers Twitter, cada cop que algú hi escriu "Visca el Barça i visca Catalunya", apareix un madridista català que s'exclama per apropiació indeguda. Catalunya és diversa, afortunadament, i no em fa cap nosa un "Hala Madrid i visca Catalunya", però és un fet que dissabte al camp només hi havia un equip català. El "visca Catalunya" és per a tothom que el vulgui fer seu. El Barça ja fa més d'un segle que el crida.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT