No és no, també a la televisió
Cada migdia a Telecinco fan Mujeres y hombres y viceversa (MYHYV), un programa infecte pels valors que transmet i per la manera com degrada les persones i les relacions entre elles. Té un èxit extraordinari entre el públic adolescent, que assegura que “només s’ho mira per riure” però acaba posicionant-se en els conflictes i normalitza els patrons de conducta que hi surten. Integra que les relacions de parella són un joc interessat de possessions i manipulacions i un espai en què la baralla i la gelosia són indissociables del vincle afectiu. El programa organitza unes trobades sense càmeres perquè algunes parelles es coneguin millor, induint de manera encoberta que la relació es consumi en el sentit més genital possible. Dimarts, una noia que es deia Camila va tornar disgustada d’una d’aquestes trobades amb un tal Suso perquè s’havia sentit molt pressionada per ell a mantenir-hi relacions sexuals, ella s’hi va negar i ell es va enfadar i va marxar sense ni acomiadar-se’n i no volent saber res més d’ella.
La Camila feia cara de fàstic i tenia els ulls plorosos. La presentadora no va permetre que fossin explícits però s’entenia que ell l’havia volgut forçar malgrat la seva negativa. En un vídeo ella ja havia aclarit al noi que en una primera cita mai practicava el sexe, però es veu que el Suso no ho va entendre. Quan al plató la presentadora va preguntar la versió d’ell, es va defensar: “Yo intento respetar siempre, pero a mí me han dado unas señales y luego me han dado otras. Y yo voy a lo que voy si me han dado unas señales antes”. La noia va negar haver donat aquells senyals que no quedava clar quins eren. Ell explicava la seva lògica: “Yo en una primera cita no doy amor. Lo mío es pasional. A mí que me digas que dé cariño no me sale, pero ir más allá sí”. La noia va intentar dir que era justament això el que l’havia molestat i aquí ell va deixar anar la flagrant apologia de la violència sexual: “Yo soy una persona que si tú me das a entender una cosa... yo me acelero, ¿vale? Y que luego me digas que «ahora no», pues yo... ¡ya no razono!” La cosa va empitjorar quan els dos col·laboradors del programa que fan de jutges van culpabilitzar la noia per haver-lo confós. Li van criticar, també, “echar el freno de golpe”. I el programa es va acabar amb la Camila sense arguments i impotent mentre donaven copets a l’espatlla al semental. Va ser un exemple més de la cultura de la violació tan assentada en la nostra societat. I el que se’n va derivar és que, en cas de denunciar i resistir-se a un assetjament sexual, la víctima es queda en situació d’indefensió, incomprensió, culpabilització i menyspreu de l’entorn. I aquest és el missatge que va donar la televisió a centenars de milers d’adolescents que estan encantats amb aquest programa i només se’l miren “per riure”.
