No es pot tractar la gent d’idiota

Recordem els fets: el dimarts 19 una votació per a la vicepresidència de la mesa del Congrés atorga als candidats del PP i de C’s deu vots més dels previsibles; aquell dia i l’endemà, el portaveu del grup de CDC, Francesc Homs, no aclareix si alguns han sortit del seu grup, però el del PP, Rafael Hernando, sí que ho aclareix, i afegeix que “es tracta d’un acord puntual” entre el PP i CDC; en els dies següents, Homs segueix sense aclarir res; divendres Marc Castells, integrant d’una de les candidatures per a l’executiva del nou Partit Demòcrata Català, s’indigna amb aquest ocultisme i declara que “no es pot tractar la gent d’idiota” i que “la gent requereix que les coses se li diguin pel seu nom”; dissabte Neus Munté i Marc Castells surten escollits dirigents del nou partit, l’una com a vicepresidenta i l’altre com a membre de l’executiva; dilluns Munté declara a la ràdio que la votació al Congrés “no significa res” i, sobre si alguns vots de CDC van ser per al PP, afirma: “Ho desconec del tot”.

El contrast entre el “La gent requereix que se li diguin les coses pel seu nom” de Castells i l’“Ho desconec del tot” de Munté constitueix una metàfora del dilema que enfronta el nou partit i de fins a quin punt el seu congrés fundacional, que ha anat molt millor del que es podia esperar, s’ha tancat en fals.

El menys important és que el tàndem Mas-Munté hagués apostat primer per una denominació, després per una executiva i finalment per una presidència del consell nacional i perdés en tots tres casos. Els polítics estan avesats al pacte amb els rivals, i no sembla impossible que Mas-Munté i la nova executiva puguin cohabitar.

També és menor que el PDC continuï manifestant una enorme ambigüitat ideològica. Declarar-se punt de trobada del pensament democratacristià, liberal i socialdemòcrata no és declarar-se res, certament, però un partit que aspira a l’hegemonia no ha de subjugar-se a gaires rigideses doctrinals. El PSOE dels bons temps hauria pogut declarar que abraçava des del socialisme fins al liberalsocialisme passant per la socialdemocràcia, que no tan sols és un conjunt tan ampli com el del PDC, sinó que hi és en gran part coincident.

El dilema que afronta el nou PDC és el de si pretén fer política des de les conviccions o no.

La incapacitat de tants partits polítics europeus per fer front al populisme, les crisis del laborisme britànic, del partit socialista francès i dels partits socialdemòcrates mediterranis, les mateixes dificultats de la candidatura de Hillary Clinton, no rauen en el fet que els faltin idees o equips. El que els falta és convicció, i tenen dificultats per enfrontar-se a propostes que tenen molts menys recursos però molta més convicció, sigui l’independentisme escocès, sigui el Front Nacional Francès, sigui el UKIP, sigui un feble senador per Vermont o un milionari extravagant i bocamoll, aïllats aquests dos últims dels seus propis partits. Blair no creia el que deia, Hollande no creu el que diu, Pedro Sánchez no creu el que diu, Hillary Clinton no creu el que diu... i, òbviament, Munté no creu el que diu.

El sistema català de partits polítics està en crisi perquè hi ha una enorme insatisfacció amb els seus dirigents per la responsabilitat que van tenir en la gestació d’una crisi econòmica fenomenal, per com se n’han repartit els costos i per les perspectives que ofereix el model postcrisi per a tots aquells que no estan protegits, sobretot els joves i els aturats. En definitiva, hi ha una enorme insatisfacció amb el país que emergeix després d’unes dècades de miratge. I és natural que hi sigui: si el PIB per càpita és més alt que mai, no és admissible que els fills hagin de viure pitjor que els pares.

En aquesta situació, qualsevol partit que aspiri a l’hegemonia ha de ser capaç de transmetre la convicció que té un projecte de país, i que aquest projecte és inclusiu.

La gent entén que els seus dirigents han de maniobrar i que han de pactar, però només està disposada a acceptar-ho si creu que realment ho fan per tirar endavant un projecte de país raonablement just. En els bons temps de CDC, Jordi Pujol va ser capaç de convèncer molta gent de la classe mitjana-baixa que la Catalunya que aspirava a construir era un país en el qual tothom tindria moltes oportunitats de prosperar. El lema “un sol poble” era eficaç perquè Pujol hi creia.

Els dirigents del nou PDC poden sucumbir a la temptació de considerar que a Catalunya hi ha un conjunt de vots que els pertanyen amb independència del que facin, i que el que decideixin fer en tot moment -en funció de les pressions o les ofertes que rebin- ben fet estarà. És evident que aquest pensament és una bestiesa, però és evident també que és així com tendeixen a pensar els aparells de tots els partits consolidats.