Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Només hi falta en Duran

"A rribat el cas, gent que mai no hauria somiat a fer-ho, votaria independència". De tot l'article de sacsejada de Jordi Pujol em quedo amb la constatació d'aquesta evidència. Cada vegada més catalans arriben a la mateixa conclusió per la via de la necessitat. Potser no són independentistes, ni se'n fan per raons polítiques o sentimentals, sinó que dirien "adéu, Espanya" per instint de supervivència col·lectiva.

Per indignació, per fugir de l'ofec, perquè ja n'estan tips de l'assetjament i de les retallades.

D'entrada, quan ens pensàvem que tindríem més autogovern que mai, el Tribunal Constitucional ens ha transportat dècades enrere. A la tardor, la pinça PP-PSOE ens esperava amb l'amenaça de recentralitzar-ho tot. Després, sense vergonya i sense veure's la biga en l'ull propi, assenyalen Catalunya com a culpable del dèficit. I aquesta setmana, per acabar-ho d'adobar, ens cargolen les caixes d'estalvis i la seva singularitat catalana amb una altra maniobra que sembla destinada a laminar-nos financerament.

Qui més qui menys ja s'adona que, econòmicament parlant, una Catalunya independent seria autosuficient i viable. Al president Pujol li ha costat admetre-ho. Potser, al capdavall, arrossegat pels fets i pels seus fills, ha acabat escrivint el que molta gent volia sentir-li dir i ell fins ara no havia gosat. Potser per responsabilitat. O perquè es creia de debò la via autonomista.

Ara, amb CiU al govern, ja no els cal fer tants equilibris. Artur Mas s'ha hagut de passar la campanya instal·lat en el funambulisme dels "peus a terra però mirada llunyana". Jordi Pujol ja gosa mirar enllà.

A veure quant triguen a arrossegar-hi també Unió Democràtica i el que és, precisament, el seu negociador a Madrid.

N o m'agrada el discurs de la por. En cap àmbit de la vida no m'agrada que en prediquin l'apocalipsi. Jordi Pujol, en el dilema "independència o rendició", em fa l'efecte que exagera. Ni blanc, ni negre.

Coincideixo en el diagnòstic que Espanya malda per unificar el poder polític, la centralització econòmica i la uniformització lingüística amb la mateixa eficàcia que els ciutadans mengem el raïm de fi d'any a toc de campana. Així ens voldrien, adotzenats i mesells. Però, modestament, entre la independència i la rendició hi ha molts grisos i matisos on, a més a més, CiU s'hi ha mogut prou bé. No crec que, "a poques dècades vista", s'aconsegueixi "el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col·lectiva".

CiU ha de governar un país en crisi, amb la caixa buida i amb dos grans partits que ja miren de treure rèdit electoral a costa de Catalunya. Pagaria per saber quan hi ha de tàctica en l'aparició oportuna de Pujol i fins a quin punt és una acció coordinada amb l'estratègia de Mas. M'hi ha fet pensar en Manuel Milián Mestres. El qui va ser dirigent del PP va dir al programa d'en Cuní (o era amb en Fuentes? O amb en Freixas? O amb en Graset?) que el pacte del Majestic entre el PP i CIU no va ser una reunió en un hotel sinó que, tots dos partits, portaven tres anys negociant-ho per quan arribés el moment.

Ara, mentre Pujol parla, potser Mas negocia. I és que el panorama del 2012 pinta molt delicat. Les enquestes situen el Partit Popular al llindar de la majoria absoluta. Si Rajoy, amb les idees d'Aznar, l'assoleix, ja ens podem calçar. Si no, CiU podrà jugar un paper clau i fer-nos veure que, gràcies al seu sentit de la responsabilitat, han sabut atemperar la fera i han salvat Catalunya del seu final.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT