El PP i una pistola de joguina
Esteve Liria, número tres de la candidatura municipal del PP a Berga, no forma part d’una llista fantasma, cosa que hem de celebrar. Però ell hi aporta el component fantasmagòric: una fotografia de la seva adolescència en la qual apareix apuntant a qui la miri directament amb una pistola, acompanyant la bella imatge amb un vestuari i una posada en escena que no acceptaria ni Sylvester Stallone en les seves hores més baixes. És una imatge tan depriment que Steven Liria Seagal s’hauria de penedir tota la vida d’haver-se-la feta.
Però no tan sols no és així, sinó que el seu cap de files i de llista, l’alcaldable Joan Antoni López Noguera, s’ha dedicat a excusar el seu jove cadell amb uns arguments que semblen trets d’una versió macabra d’ El libro gordo de Petete. Segons el senyor López Noguera, l’arma que exhibeix Esteve Liria en la seva repulsiva foto “no és real”, i a més el nostre heroi només tenia quinze anys quan se la va fer. “Tothom ha tingut quinze anys i ha fet coses que de gran no faria”, va rematar el candidat del PP a Berga, en defensa del seu tercer.
En això té raó. Jo mateix he tingut quinze anys i recordo que en aquells temps em divertia veient pel·lícules de Bruce Lee, cosa que efectivament a aquestes altures no se m’acudiria de fer. Ara bé, no se m’acudia emular-lo i anar pel món fent-me fotos com si donés coces al personal, com acostumava a fer aquest heroi d’acció. Tal vegada perquè a casa es varen preocupar d’ensenyar-me la línia que separa la realitat de la ficció, sobretot quan la ficció té continguts relacionats amb la violència.
No em fico amb la família d’Esteve Liria, que segurament va fer tot el que va saber per ensenyar-li aquesta diferenciació bàsica. Però, tot i així, als seus quinze anyets, que no són tan pocs, l’ara candidat Liria degué patir una intoxicació de films de Jean Claude van Damme i va decidir fer-se unes fotos amb unes ulleres Ray-Ban i una pistola que devia ser de joguina però que fa el seu efecte. Ara es presenta a llistes pel PP a Berga en un lloc destacat i el seu líder intenta exculpar-lo afirmant que això són coses de nens. És possible, però hi ha nens i nens. I la fascinació per les armes i per segons quin tipus d’estètica, a partir de certa edat, acostuma a tenir una relació directa amb fantasies i pensaments d’extrema dreta. La mena d’extrema dreta, fatxenda i ridícula però perillosa, que el principal partit d’Espanya s’ha acostumat a acollir dins les seves files, ni que sigui per engreixar indegudament la seva massa de votants o de candidats a llistes municipals que no saben com emplenar. Ja poden anar fent discursos sobre democràcia i estat de dret, mentre presenten energúmens que es fan retratar amb una pistoleta, ni que sigui de joguina. Efectivament, encara no ens hem tret el franquisme de sobre, ni el guerracivilisme. Però alguns visiblement encara menys que d’altres. Ens estalviarem els qualificatius per no haver de descendir a segons quins nivells d’infradiàleg que no aporten res a la civilització.
