Publicitat
Publicitat

Que jugui el timbaler

Llegeixo que Shakira és cantautora, compositora, productora discogràfica, arreglista, ballarina, coreògrafa i actriu, i que interpreta pop llatí, pop, pop-rock, dance, electro-pop, merengue i reggaeton . Doncs, quina llàstima que fent tantes coses bé no pugui jugar de defensa, perquè a la velocitat que cauen i s'aixequen Puyol, Abidal, Adriano, Milito i Maxwell, la colombiana i Piqué… farien bona parella. Ja veuen que m'he esforçat a començar amb un acudit, i m'acceptaran que entre la final de Copa i el tristot partit contra l'Osasuna té el seu mèrit obrir un article parlant del Barça de tan bon humor, i sense haver de recórrer als sempre eficaços gags de Sergio Ramos. A més a més, pensin que veig els partits a l'Amèrica del Nord, en canals de gran audiència hispana en què, si hi ha la Shakira, es recreen amb la càmera de la llotja i no per punxar Rosell, precisament, sinó per seguir la colombiana. Dissabte fins i tot repetien les abraçades i els petons. Sobretot que no estigui refredada, vaig pensar, perquè si no, amb la sort que tenim, en Gerard també serà baixa.

No és que m'ho prengui a la lleugera, però tampoc m'empasso que ara el Madrid s'hagi transformat en un gegant, com pretenen els heralds del nacionalmadridisme, els mateixos que fa tres setmanes renegaven de Mourinho perquè havia perdut a casa amb l'Sporting.

Aquí el que ha passat és que el Madrid ha recuperat jugadors i mossega, modelat a semblança del seu histriònic entrenador. I com que són bons (només cal mirar el preu de l'etiqueta), quan s'hi posen fan feina. Al mateix temps, el Barça ha perdut jugadors, li costa marcar i va just de forces. I en aquesta situació de reequilibri (veníem d'un 5-0), va el Madrid i guanya la final. Tant se val que el Barça també se l'hagués pogut emportar o que els blaugranes estiguin a punt de fer tornar la Lliga a Barcelona per tercer any consecutiu. El cas és que per primera vegada ens dos anys el Barça jugarà un partit i ara la majoria pensa que no n'és el favorit. I?

Ser favorit no dóna cap títol, i em nego a creure que una plantilla que ha fet una Lliga de somni, on hi ha els tres finalistes de la Pilota d'Or i uns quants campions del món, a banda de tipus de la jerarquia de Mascherano, es limitarà a caure víctima d'una fatal inèrcia del moment sense apel·lar al seu orgull, i el que és millor, a la seva provada capacitat de crear un joc que té emmudit el Bernabéu des de fa temps. Si algú pot jugar desacomplexadament al camp del Madrid és el Barça. Si algú pot marcar demà passat a Chamartín, que d'això es tracta, són Messi, Villa, Pedro i companyia. I el Camp Nou, que no pensa jugar un paper decisiu a la tornada?

El que ens passa és que aquestes tres temporades de Guardiola ens les hem passat fent un Wembley (sortiu i disfruteu) i ara que toca apel·lar a l'èpica ens hem oblidat de com es tocava el tambor. Doncs a Santpedor, hi tenen tradició.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT