Red Bull Rajoy
Pedro Sánchez, líder del PSOE, partit més que centenari que aspira a dominar la nova política, practica el que en podríem dir un anticatalanisme amigable. L’horroritza que li parlin d’una eventual independència, l’escandalitza que li proposin un referèndum sobre el dret a l’autodeterminació dels catalans, no necessita que li diguin ni bon dia per proclamar amb veu profunda la indissoluble unitat d’Espanya i s’exclama que Mariano Rajoy no s’hagi dignat a trucar el flamant president Puigdemont per la seva entrada al càrrec, tot i que no consta que ell mateix, el bo d’en Pedro, hagi tingut aquesta iniciativa. Puigdemont, de moment, pot presumir de ser el president de la Generalitat menys felicitat de la història, juntament amb un Artur Mas que s’ha hagut de retirar sense agraïment als serveis prestats i una presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a qui per primera vegada se li ha denegat la preceptiva recepció amb el rei d’Espanya. D’aquests fenòmens diguem-ne que paranormals no en diu res Pedro Sánchez, perquè tal vegada els considera com a fets raonables.
En canvi, Pedro Sánchez té una idea fixa, i és que el motor de l’indesitjable separatisme català es diu Mariano Rajoy. No el motor, sinó el combustible. No el combustible, sinó l’aliment. No l’aliment, sinó el refresc. I no el refresc, sinó la beguda energètica. Segons Pedro Sánchez, Mariano Rajoy és el Red Bull de l’independentisme català. Vol dir amb aquesta metàfora tan moderna que si Rajoy no fos tan fatxa els catalans no seríem tan caparruts. És la doctrina d’acaronar el gos i de no donar-li puntades de peu, a fi que es conformi amb les engrunes i no ensenyi les dents. El nacionalisme espanyol és tan inconscient de la seva pròpia existència que no és capaç d’entendre aquelles paraules d’Ovidi Montllor que deien que ja no ens alimenten molles, sinó que volem el pa sencer. Als líders del patriotisme constitucional, d’una banda i de l’altra, els recomanaríem la lectura d’un clàssic recent, el Nacionalisme banal del nord-americà Michael Billig, un llibre que demostra que no hi ha pitjor nacionalista que el qui es pensa que no ho és.
Pedro Sánchez pot tenir una part de raó, però una part molt petita. Perquè el seu punt de vista es redueix a un plantejament ad hominem que d’una vegada s’hauria d’admetre que no és vàlid en política. El causant de l’independentisme català no és Mariano Rajoy. L’independentisme català, d’altra banda, no és una invenció d’Artur Mas, ni una idea genial, ara, de Carles Puigdemont. El clam per la independència de Catalunya sorgeix de la ciutadania, que ja s’ha pronunciat de manera prou clara en aquest sentit tant al carrer com a les urnes, tret d’aquelles que l’estat espanyol no ha permès que es posessin a disposició de la gent. Mentre no s’entengui això no s’haurà entès res. Personalitzar allò que ve de la col·lectivitat és un error de manual. En canvi, algú els hauria d’explicar, tant a Pedro Sánchez com a Mariano Rajoy, que una cosa que sí que es pot personificar, amb noms i cognoms, és un lideratge fracassat.
