Publicitat
Publicitat

Rèmores de la Transició

Fa una setmana que el govern espanyol va aprovar la reforma del mercat laboral. S'han sentit opinions per a tots els gustos. La majoria amb clixé ideològic. A uns els agrada la reforma perquè l'han feta els seus. A d'altres els disgusta perquè l'han feta els contraris. Els experts diuen que té elements positius. Llevat dels posicionaments guiats per prejudicis ideològics -que resulten puerils, per predictibles-, és pretensiós qualificar avui aquesta reforma. En tot cas s'hauria de dir que serà bona si funciona; i dolenta si no ho fa. En qualsevol cas, una cosa és evident: calia fer-la. Per una simple realitat: el sistema actual no funciona. Algú ho posa en dubte? I aquí és on hauria d'inquietar-nos la discussió: tant si és per a bé, com per a pitjor, a qui perjudica que les coses canviïn?

Una de les característiques de l'entorn democràtic sorgit després de la mort d'en Franco ha estat l'immobilisme. En vida del dictador, Espanya es regia pels Principios Fundamentales del Movimiento. Es deia que Franco havia revolucionat les bases de la física tot convertint el Movimiento en immòbil. Però Franco queda com un progressista si el comparem amb les nul·les capacitats de reforma que ha demostrat el sistema muntat per la Transició. I no només pel que fa a la Constitució. França, en els vint anys posteriors a la Constitució de la 5a República del 1958, la va reformar cinc vegades -actualment ja acumula vint-i-tres reformes-. El text constitucional espanyol només s'ha modificat per les exigències de la Unió Europea.

Consegüentment, la reforma laboral trobarà dos obstacles importants. Per una banda, la lògica suspicàcia que provoca qualsevol modificació d'envergadura -en qualsevol país i independentment del color del seu govern-. Però l'obstacle més dur ve provocat per no haver fet els deures que el sistema general de funcionament democràtic reclamava. Tot es va aturar fa trenta anys: en l'àmbit electoral, en el de finançament de partits, en el sistema judicial... També en l'àmbit de representació laboral. Observin que el greuge més proclamat aquests dies és que "per primera vegada la reforma s'ha fet sense tenir en compte els sindicats i la patronal". Si aquest és el retret més greu que es pot fer, i atenent als resultats obtinguts fins ara, ens hem de felicitar. És molt probable que la ciutadania aplaudeixi l'actitud del govern espanyol. Fins ara, les reformes han estat les que han acordat sempre sindicats i patronals. Els successius governs s'han limitat permanentment a aixecar acta, a traslladar al text legal allò que havien pactat els denominats agents socials . I la pregunta és: de què ha servit? Un sistema laboral de consens que arriba a generar el 23% d'atur (44% juvenil) s'ha de desmuntar. És nociu. I aquesta és la tasca que s'havia d'haver fet ja fa anys.

Seria bo traslladar a la legislació allò que la majoria de la gent sent, pensa i comenta pel carrer. Que, tal com estan muntats actualment, els sindicats i les patronals són reaccionaris i no serveixen per a res. Per això resulta sospitós dir si aquesta reforma és oportuna i correcta, o bé és un desastre. Perquè el que és inoportú, injust i equivocat és el muntatge que ha prevalgut fins ara.

L'obsessió pel consens infinit és una de les tares que ens ha deixat a tots plegats la Transició. En una democràcia hi ha molts actors. I convé escoltar-los a tots, és cert. Però l'únic legitimat per governar és aquell que ha estat elegit pels vots majoritaris de la població. Correspon al govern democràtic administrar, i al Parlament fer les lleis. Els polítics de la Transició s'han excedit en abandonar moltes de les seves responsabilitats. L'excusa del consens els ha acostumat a no ser desagradables. A no patir vagues generals, ni manifestacions al carrer. Però a ells correspon liderar la solució als problemes. Els sindicats, les patronals... tots són molt importants. Però cap d'ells ha estat elegit per sufragi universal.

A Catalunya hi ha dues coses que no funcionen de forma estructural: el mercat laboral i l'ensenyament. A aquestes altures es fa difícil negar una realitat tan palmària. Curiosament, ambdós assumptes s'han deixat, de sempre, en mans dels anomenats agents socials . I és que el consens té un límit: quan substitueix les obligacions d'un govern democràtic. Quan, per evitar el conflicte, s'arriba a l'aberració i es perjudica la població. Quan, per deixar els negociadors satisfets, es consensua que si un cec necessita un gos pigall, un borni en necessita mig.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT