Publicitat
Publicitat

S'acaba, el català?

"Tot això -la pèrdua de l'ús del català i la degradació de la seva personalitat distintiva- dibuixa un panorama certament desolador, al qual ja podem posar fins i tot una data límit. Efectivament, el procés d'extinció del català pot quedar sentenciat d'aquí a uns cinquanta anys, quan l'última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l'abandoni per adreçar-se als seus fills". Aquestes paraules que els lingüistes August Rafanell i Albert Rossich van escriure a les pàgines de la Revista de Catalunya el gener del 1990 són una bona mostra d'aquesta idea que, periòdicament, omple fulls de llibres, revistes i articles d'opinió: el català s'acaba.

Què hi tenim a dir els sociolingüistes, especialment els que hem dedicat part dels nostres esforços a analitzar críticament les dades d'enquestes sobre coneixements, usos i actituds lingüístiques als territoris de parla catalana? Teòricament, hi tindríem molt a dir però, sovint, les opinions dels lingüistes o escriptors prestigiosos pesen més que l'anàlisi d'aquestes dades. Com si es tractés de substituir una anàlisi rigorosa fonamentada en fets empírics per arguments d'autoritat.

Els mots de Rafanell i Rossich ja situen prou bé quin és l'element fonamental per delimitar quan s'acaba una llengua: el moment en què una part important d'una generació determinada abandona la transmissió d'aquesta llengua a la generació següent. A la literatura lingüística internacional, hom anomena aquest fet amb la paraula substitució lingüística , mentre que aquí, a casa nostra, sovint donem a aquest mot un significat molt menys precís. Per guanyar en claredat conceptual, jo l'utilitzaré com a sinònim de pèrdua intergeneracional d'una determinada llengua. La possible dinàmica substitutòria (o no) del català és molt diferent segons a quin territori de parla catalana ens acarem.

Així, als territoris que es troben als extrems del domini lingüístic s'ha produït i es produeix una clara pèrdua intergeneracional del català, tret de la Franja de Ponent. A la Catalunya del Nord, per exemple, la situació és molt crítica, atès que només un 7% de la seva població parla o parlava prioritàriament en català amb els seus progenitors el 2004, però només un 1,1% ho fa actualment amb els seus fills. Aquí no cal apel·lar al 2040 per parlar, pràcticament, de la darrera generació que parla català als fills. A l'extrem sud, a l'Alacantí, la comarca que inclou la ciutat d'Alacant, partim d'unes xifres semblants i el mateix succeeix a la ciutat de l'Alguer.

En dos dels territoris del domini lingüístic no hi ha canvis prou significatius, des del punt de vista que aquí ens referim. Es tracta de la Franja de Ponent i del País Valencià. A les comarques de ponent, on el percentatge de català amb els progenitors assoleix els seus màxims, amb un 70,5%, no es produeixen increments importants, quant a l'ús del català amb els fills. I el mateix passa al País Valencià, tot i que partim d'un ús prioritari del valencià amb els progenitors força més baix, del 36,9% del conjunt de la població de l'àrea valencianoparlant.

Alguns lectors, a hores d'ara, alçaran la veu per dir: "Impossible, que no hi hagi substitució lingüística al País Valencià! No m'ho crec, de cap de les maneres!" La qüestió és que sí que n'hi ha, de substitució del català, a les comarques de més avall del riu Sénia, però es concentra en alguns indrets i, molt especialment, a les ciutats principals: Castelló de la Plana, València, Elx i Alacant. Contràriament, però, també hi ha un important nombre de comarques on es guanya valencià, si hom fa el balanç entre l'ús amb els progenitors i els fills.

Finalment, en tres dels territoris el balanç és clarament positiu. Es tracta del principat d'Andorra, Catalunya i les illes Balears, per aquest ordre. A Andorra la capacitat d'atracció del català és força intensa, tot i que partim d'un percentatge d'ús prioritari amb els progenitors ben minso, d'un 29,2% del conjunt de la població. Però passa a ser d'un 46,4% de la població que té fills, un increment de més d'un 58%! A Catalunya es passa d'un 39,5% de català amb els progenitors a un 50,9%, amb els fills. I a les illes Balears, d'un 41,3% a un 48,3%, un increment, en aquest cas, més limitat.

Al nucli central del domini lingüístic no només no perdem català, sinó que en guanyem, sempre des del punt de vista intergeneracional. Han passat gairebé vint anys des del 1990 i no sembla que la predicció de la cita de més amunt s'hagi de complir, ni que sigui a mitges tintes, almenys a les parts més centrals, com dèiem, del domini lingüístic. És cert que encara en queden trenta més, per al 2040, i en tres dècades pot passar de tot, per bé i per mal.

Però a hores d'ara no sembla que el català s'acabi. Afortunadament.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT