Samanta Villar: més egocentrisme que periodisme
El programa que va estrenar Cuatro dimecres a la nit centrat en l’embaràs de la periodista Samanta Villar era digne de treure de polleguera l’espectador sensible.
Si bé la trajectòria televisiva de Villar a Mediaset s’ha caracteritzat sempre per una sobreexposició personal, el de 9 meses ja és el súmmum de l’egocentrisme. La Samanta ens relatarà el seu procés de gestació. De moment l’hem vist com es feia el test d’embaràs, comunicava a la seva parella la bona notícia, es feia les ecografies i plorava i li explicava al seu pare per telèfon que seria avi. Tot amanit amb primers plans, tipus selfie, on ella va fent ganyotes i cares i ens va explicant com es troba, teoritzant sobre les hormones i el restrenyiment i detallant els símptomes com si el seu embaràs fos d’interès nacional. A partir d’ara s’obre una nova via televisiva. La periodista pot fer una nova sèrie sobre mirar-se el melic, amb episodis apassionants com Samanta Villar s’opera de galindons o Samanta Villar es fa una colonoscòpia.
El teatret que fa davant la càmera per escenificar les etapes de l’embaràs està carregat de tòpics i estereotips femenins, sumat a un excés d’exhibicionisme fleuma: “¡Voy a ser mamá! ¡Ostras! ” Surt vomitant al vàter (o ho fingeix) i, mirant a càmera amb la veu arrossegada, diu: “ ¡Ayyy! ¿Cuándo se va a acabar esto?” Ens explica les pastilles que es pren per les nàusees i li demana al marit que li compri kiwis. Ell fa el rol de marit sacrificat davant els capricis de la futura mare.
La periodista, a més, es dedica a donar a conèixer altres processos d’embaràs. I el que ja resulta insuportable és com després d’entrevistar els testimonis ho valora en solitari dirigint-se a l’espectador des del llit i amb una càmera de gravació nocturna. Després de conèixer uns pares que estan esperant un fill amb espina bífida, que no han volgut avortar i estan espantats pel risc de la cirurgia fetal, ella ens diu: “¡Bufff! ¡Yo no querría vivir un dilema tan atroz! [...] Yo por esto no me olvido de tomar mis pastillas de ácido fólico, que son para prevenir la espina bífida”. La frivolitat amb què comenta els drames dels altres és incòmoda i provoca vergonya aliena. El seu drama personal queda representat en el primer capítol amb l’aparició d’estries a la panxa: “¡Ahora llega ese momento que las mujeres nos volvemos locas y nos empezamos a poner todo tipo de cremas”. Ella és, doncs, el símbol i representació de totes les dones. Si ella ho fa, totes ho fem. I mentre explica les tragèdies dels altres la Samanta ens relata el seu apassionant i televisiu embaràs. En realitat, però, és una crònica inquietant i immadura sobre la posada en escena del seu ego.
