Segon plebiscit (a la carta)
El menú són unes eleccions espanyoles normals i corrents, però a la carta també es pot triar un plebiscit. El segon, el definitiu. L’inapel·lable. Es pot triar si ve de gust, esclar. Si no, amb el menú ja fem. A can Ciutadans ja es comencen a mirar la carta de reüll, àvidament. Saben que sense l’artefacte de Junts pel Sí tenen uns quants números per guanyar la rifa a Catalunya. Molts números, si fem una simple projecció dels resultats del 27-S i els ponderem amb la popularitat que ha anat adquirint l’Albert Rivera. En cas que sigui així, estic absolutament convençut que es farà la lectura d’un segon plebiscit —el bo, el definitiu, l’inapel·lable—. D’altra banda, ja sabem que aquests senyors, passi el que passi, sempre diuen que han guanyat. Si les expectatives altíssimes que tenen ara no es corresponen finalment amb la realitat, poca cosa canviarà. Es declararan també vencedors, com sempre, però en aquest cas, òbviament, no esmentaran cap plebiscit. I tal dia farà un any.
Dit això, cal afegir que una victòria —vull dir una victòria real, en vots o en diputats— de C’s a Catalunya canviaria completament el paisatge polític del país. Qui hi vulgui veure una anècdota, s’equivoca. Qui sumi peres i pomes a posteriori, a més a més, s’enganyarà a si mateix. Perquè guanyarà Democràcia i Llibertat, o bé ERC, o C’s, o qui sigui, però no coalicions imaginàries creades mig minut després de conèixer els resultats electorals. Com que tots som prou grandets i estem més que escarmentats, potser aquest cop deixarem de fer vistoses gracietes polítiques, de comportar-nos com adolescents. No ho crec pas, desgraciadament. Sigui com sigui, és important per als que encara creuen en la viabilitat del procés que el sobiranisme de Democràcia i Llibertat i ERC tregui un resultat que, en conjunt, sigui igual o superi el del 27 de setembre passat. La idea ximpleta que a Madrid no se’ns hi ha perdut res, etc., pot arribar a tenir conseqüències catastròfiques des de la perspectiva de la legitimitat política. Perquè —ho reitero— una lectura acomodatícia, a la carta, d’un segon i definitiu plebiscit resulta massa temptadora per deixar-la passar de llarg. I si es tracta de forçar interpretacions la cosa no acaba aquí, evidentment. En cas que C’s, o bé la marca de Pablo Iglesias a Catalunya, tregui un resultat realment voluminós, a la diagnosi s’hi afegirà que l’electorat ja no confia en un sobiranisme que ni tan sols es posa d’acord a l’hora de formar govern, tot i haver guanyat amb claredat les eleccions. I si no en tenen prou amb això, trauran a passejar un altre cop la teoria del suflé independentista, etc. En definitiva: des de la perspectiva catalana, el resultat d’aquestes eleccions pot tenir uns efectes polítics col·laterals de dimensions inaudites, a banda dels efectes directes, òbviament. Ara ens hi referirem.
En general, per raons aritmètiques més aviat òbvies, les majories absolutes del PP o del PSOE feien que la veu de Catalunya no tingués cap pes específic real a Madrid. Només en circumstàncies excepcionals, això no havia estat així. En aquests comicis, la cosa fa un gir important: sembla pràcticament impossible que cap partit espanyol tregui una majoria suficient per formar govern. Tothom dóna per fet dos possibles tàndems: Rajoy+Rivera, o bé, més difícilment, Sánchez+Iglesias. Jo no ho tinc tan clar. De fet, el tàndem natural en aquestes circumstàncies fóra Rajoy+Sánchez, amb l’objectiu de neutralitzar el procés polític català per la via d’una recentralització que inclouria alguna reforma constitucional important. Si és que sumen, esclar.
L’altra possibilitat ja la vaig apuntar fa unes setmanes: consisteix a convocar un referèndum a Catalunya amb la previsible intenció de guanyar-lo. ¿Això seria el mateix que reconèixer que Catalunya és un subjecte polític, com diuen alguns? No, de cap manera. L’article 5 de la llei orgànica 2/1980, que va entrar en vigor el 24 de gener del 1980, deixa claríssim que el referèndum se celebraria a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, no pas a Catalunya; el matís és molt i molt important (“Uno. El referéndum se decidirá por sufragio universal, libre, igual, directo y secreto en el ámbito que corresponda a la consulta. Dos. La circunscripción será, en todo caso, la provincia”). Si el segon plebiscit imaginari dóna la victòria a C’s o, vist des de l’angle invers, desinfla substancialment les expectatives del sobiranisme, ni la reforma constitucional recentralitzadora ni el referèndum convocat amb fòrceps són en absolut descartables.
