Publicitat
Publicitat

Sensació de normalitat

Que el Barça perdi entra dins de la normalitat: no podien guanyar sempre. Que per Sant Jordi plogui entra dins de la normalitat: no pot fer cada any, pel Dia del Llibre, un sol radiant . Que estiguem en crisi també és normal, mal que ens pesi: no podíem créixer eternament. Ara, quan passa tot alhora, doncs no és agradable, però és prou normal.

La idea de normalitat és confusa i pot ser políticament incorrecta. Fa uns anys, en una escola amb molts immigrants, els mestres em van suplicar que hi matriculés el meu fill perquè volien "gent normal". Però, esclar, el meu fill hauria estat una anormalitat, en aquell ambient. Vaig decidir que no volia ser un heroi a casa i el vaig portar a una pública més normal. Ep, i sense fer trampes d'empadronament.

Elvira Riera, fins fa quatre dies subdirectora general de Política Lingüística, diu que cada cop hi ha més sensació de normalitat, fins al punt que sembla que no calgui fer polítiques lingüístiques. Els joves ja no identifiquen el català amb la llibertat. Ja no és una causa tan noble. Molts fan seus alhora català i castellà. Aquesta és la seva normalitat.

Aquest article és relativament normal: parla de tot i de res. Però sobretot intenta que el lector entengui que no hi ha gaires absoluts, a la vida. El que a uns ens sembla normal, per a altres no ho és tant. Com em deia fa uns dies Alfredo Pastor, "a la vida real hi ha ben pocs dilemes autèntics... si és que n'hi ha".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT