Publicitat
Publicitat

Temps de ser valents

Hi ha moments en què les persones i els pobles es veuen obligats a deixar la seva zona de confort i decidir. No cal atabalar-se, sempre podem decidir quedar-nos igual i no canviar res. La meva sensació és que Catalunya viu un d'aquests moments, que potser és incòmode però que també és apassionant. Em remeto a les consideracions de l'economista Edward Hugh quan diu que hem de decidir què volem ser, Finlàndia o l'Argentina, amb tots els respectes per l'Argentina, ja que no parlem de persones, sinó de models sovint construïts al marge de les persones, i aquests són dos models clars. Jo no em sento de cap manera identificada amb el model de festa i subsidi que els mitjans de comunicació internacionals identifiquen amb l'Estat espanyol, però per ells, pel Times o pel Wall Street Journal , jo formo part d'aquest estat. En tot cas, si volem ser Finlàndia, tenim molta feina a fer, però també moltes compensacions, entre les quals hi ha poder assegurar el benestar de la nostra societat. Si volem ser l'Argentina, només ens cal anar tirant, però ningú no ens estalviarà presenciar la nostra pròpia decadència.

Jo opto, sense cap mena de dubte, per Finlàndia i, per tant, centro la meva argumentació en aquest supòsit. Per on comencem? En primer lloc, ens cal aparcar les diferències polítiques centrades en el curt termini i en els horitzons electorals i, més enllà d'això, actuar com un país en moments de màxima crisi: treballar tots junts per l'enfortiment intern. Ara no serveix de res culpar-se els uns als altres de mala gestió econòmica, d'errors de priorització o de voler posar fi a l'estat del benestar. Qui vol viure en un estat del malestar? Això és ridícul, per no dir demagògic, i en aquests moments en què hi ha molta gent que pateix, irresponsable. Ara la nostra preocupació hauria de ser una altra.

Per mi el tema clau és reivindicar el que és nostre i gestionar-ho bé. I ho hem d'explicar perquè tothom ho entengui. De manera clara, objectiva i transparent. Entenc els metges, per exemple, però en lloc de tallar les rondes de Barcelona potser haurien d'anar a tallar la M-30 de Madrid. El responsable de les retallades no és a la plaça Sant Jaume, és a la Moncloa. El responsable de l'espoli fiscal és l'Estat, no el president de la Generalitat. Com va dir el president Pujol en la seva última i magnífica conferència, el concepte solidaritat té un component econòmic, però també ètic. Si el principi ètic falla, la resta queda contaminada.

A Espanya li falla l'ètica i, utilitzant les seves paraules, això l'ha conduït a un clima "caïnita" autodestructiu. La mateixa situació que Alexandre Deulofeu descriu en el primer volum de la seva Matemàtica de la història : naixença, grandesa i mort de les civilitzacions , que, per cert, situa la desaparició d'Espanya el 2028.

Però tot no s'acaba en la recuperació del que hem guanyat treballant, emprenent i arriscant. També cal reinventar el país i, amb ell, el seu model econòmic, el seu sistema educatiu i segurament el seu model de salut, per esmentar només tres temes altament estratègics.

No serem els primers ni els últims a fer-ho. Darrere de cada model nacional d'èxit hi ha un projecte que ha comportat inventar-se o repensar-se: els Estats Units o la invenció d'un país sense nom a partir dels seus quatre valors fundacionals; Suïssa o com un pas alpí es va convertir en un país capaç de mantenir-se petit i alhora neutral; Singapur, d'acudit polític a exemple de gestió multicultural i multiracial; Austràlia, de penal d'Anglaterra a experiment social del segle XXI; Israel o la invenció d'una nació; Finlàndia, de menjadors d'escorça a líders de la societat de la informació; l'Índia i la lluita contra ella mateixa, i tants i tants altres que han fet del seu projecte nacional, sovint innovador, imaginatiu i, per tant, arriscat, el seu full de ruta i la seva estratègia d'èxit. El procés complex d'inventar-se i reinventar-se com a nació, comú als pobles que han sabut aprofitar moments històrics per definir o redefinir els seus projectes nacionals, és producte d'una alta dosi d'innovació política, d'imaginació, de voluntat i de valentia.

Res és per sempre, i els estats nació, tal com els coneixem, són una realitat transitòria que s'haurà de transformar. Tant si volen com si no. De fet, ja ho han fet a Europa cedint part de la seva sobirania que no fa tants anys semblava sagrada. L'Europa dels estats nascuda del Tractat de Westfàlia del 1648 que va liquidar els règims feudals arriba a la seva fi, i l'Europa de les nacions, més flexible, àgil i dinàmica, és l'única que pot assegurar prosperitat i qualitat de vida a la seva gent; nacions que, com Catalunya, s'han transformat, potser sense saber-ho i ni tan sols voler-ho, de manera majoritària, en palanques de canvi.

En els propers articles aniré desgranat, un a un, exemples de nacions que han fet del seu projecte nacional un element aglutinador de les seves societats i un potent motor de creixement i creativitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT