Publicitat
Publicitat

La Ventafocs

No té res d'irònic que fossin uns professionals de l'espectacle, Tricicle, els que avisessin que l'espectacle està matant la cultura. Ells en culpaven l'esport, però ¿per què no reconèixer que és l'espectacle en si el que ofega la cultura? Em refereixo a la cultura tal com s'entenia des de temps immemorials, com a conreu de la personalitat i ampliació de la ment. Cultura no són uns circuits de consum ni les deixalles de l'acte creador. Potser ens caldrà recuperar la idea marxista de fetitxe, ja no en la denúncia de la mercaderia sinó en una nova sobrietat davant l'al·lucinació programada. ¿Com s'ha arribat a creure que la cultura la dispensen els governs? Doncs de la mateixa manera que es creu que els governs distribueixen benestar o salut o educació, com si tinguessin aquestes coses desades als calaixos de les conselleries. Tanmateix, la cultura no és administrable. Estrictament parlant, ni tan sols es pot fomentar. Sí que es pot protegir garantint-li un hàbitat, com més allunyat de la política millor. La cultura és una transformació de l'ésser humà, manifesta en la conducta de persones que admirem en la mesura que som capaços de posar-nos al seu nivell o copsar-lo des del respecte. En el fons, l'estupidesa no és altra cosa que duresa d'oïda, un tap d'arrogància i mandra. Si per entendre el teorema de Pitàgores cal repensar-lo, llegir críticament una obra literària o resseguir una doctrina filosòfica implica reconstruir les raons que n'han guiat la composició. Tothom sap intuïtivament que, de la mateixa manera que hi ha una jerarquia de la forma física a l'esport i una jerarquia de decisió a l'empresa, també n'hi ha una de cultural, per més que el populisme dominant es negui a reconèixer-la. La pretesa democràcia intel·lectual és una de tantes mentides amb què s'ha pastat la crisi que ara ens ha esclatat a les mans i que, com bé diu el president Mas, amenaça de deixar-nos un país desconegut.

Temps era temps que a Catalunya es valorava la cultura. Prat de la Riba la convertí en pedra de fonament de la Mancomunitat i els noucentistes la veneraren, potser un pèl solemnialment. Però l'intent d'abeurar un país empastifat de jocfloralisme i de gatades en les deus espirituals d'Europa s'estavellà contra la Guerra Civil. I a cop de culata l'espanyolisme féu la resta. El que ha vingut després ja ha estat essencialment espectacle, i l'espectacle no vol aprofundiment sinó gestió. Allà on Companys havia estat retòric i Pujol gestual, Artur Mas es mostra teatral. Des del pelegrinatge a la tomba de Guifré fins a l'airlift al Parlament per salvar la democràcia segrestada pels indignats, passant per la visita al notari (per cert, què se n'ha fet d'aquell document?) i l'exhibició de gripaus de butxaca, Mas ha representat hàbilment uns quants papers de l'auca. Dit de passada, un candidat que presumia de menjar aquests batracis hauria d'haver disparat les alarmes. Un cop hi ha agafat el gust, ja no hi ha límit a la quantitat de gripaus que pot arribar a fer empassar a la ciutadania.

L'únic esforç genuí per sostreure la cultura a la servitud dels partits la devem a l'exconseller Tresserras. Polític improvisat i permanent home de cultura, sabia el que s'hi jugava. Ara el seu intent d'independitzar la Corporació de Mitjans Audiovisuals està en regressió a causa d'un concepte patrimonial de la informació. Tampoc se n'escapa la professionalització de les polítiques de suport a les arts. Els que visiten les hemeroteques o simplement tenen una mica de memòria recordaran que el Consell Nacional de les Arts ja estava al punt de mira gairebé l'endemà que Mas formés govern. Com manta vegada he criticat ERC per governar més contra CiU que a favor del país, crec haver-me guanyat el dret de dir que la política de l'actual Govern no és més generosa. Amb el pretext dels ajustaments, està desfent el que havia bastit Tresserras, un conseller que si per alguna cosa es va caracteritzar fou per l'austeritat i el bon sentit. ¿Els catalans ens passarem la vida fent i desfent, incapaços d'entendre que el perfeccionament és un afer de continuïtat? Santa Continuïtat, en deia l'Ors.

El temps dirà si el país té dos barems, un de rigorós per a ERC i un de permissiu per a CiU. Perquè si el pecat d'ERC fou entregar la màxima institució catalana a un partit espanyol, és de justícia reconèixer que no descuidà un àrea tan menystinguda com la cultura i que, amb més o menys encert, n'impulsà la projecció exterior. De CiU a hores d'ara ja es pot dir que ha liquidat la projecció i, pel que fa a la cultura, n'ha entregat una important font subvencionadora -la Diputació- al Partit Popular, que ben segur treballarà per consolidar-ne la marca catalana.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT