Publicitat
Publicitat

Verema a Extremadura

Espero que el lector em perdonarà que comenci amb alguns apunts personals que no tenen altre objecte que justificar la meva familiaritat amb el món del vi. La meva infància va transcórrer a la Manxa, on el meu pare es dedicava a la fabricació d'alcohol vínic. Els primers records de jocs amb el meu germà tenen lloc al pati de la fàbrica, escalant unes immenses muntanyes de brisa i deixant-nos-hi caure rodolant. Les muntanyes, altes i toves, amagaven escalfor a l'interior, de manera que en gratar-les es descobria una combustió que recordava la del centre de la Terra. Tots aquests jocs desesperaven la mare, ja que tornàvem de les nostres aventures impregnats d'una pols negra que ella havia de treure'ns fins de l'interior de les orelles. La brisa ( orujo en castellà i marc en francès) és el residu sòlid del raïm després que hagi fermentat i s'hagi premsat. Anys després, i tota vegada que havia vingut a estudiar a Barcelona, el meu pare em va encarregar que m'ocupés de l'administració d'una petitíssima explotació vitícola, cosa que encara faig. Malgrat la reduïda dimensió que té, em va convertir durant anys en el primer colliter de raïm de la Cooperativa de Falset. Després, quan era PNN a la universitat, completava els meus ingressos treballant dos dies per setmana en una empresa exportadora de vins. Des de fa uns pocs anys, amb un amic i de forma completament artesanal, cada any elaborem uns quants centenars d'ampolles d'un vi més que decent.

Al llarg de la meva vida he estat testimoni de l'enorme millora de la qualitat dels vins espanyols, que ha tingut lloc gràcies a la introducció de tècniques californianes (i també franceses), la importació de varietats foranes (cabernet, merlot, sirà…), la creació d'escoles de viticultura i enologia i la inversió d'enormes quantitats de diners (provinents de la construcció, de l'espectacle o de qualsevol altra activitat prou lucrativa) en la creació d'explotacions vitivinícoles exemplars, que sovint inclouen un celler dissenyat per un arquitecte de renom. Ara bé, un bon vi no pot partir d'altra cosa que d'una bona matèria primera, i això significa de la varietat correcta però sobretot en perfecte estat de maduració. Per això la verema només té lloc quan ho indica l'enòleg responsable de l'elaboració del vi, i els veremadors són instruïts perquè rebutgin els raïms o les parts de cada raïm que estiguin o massa verds o que presentin signes de podridura (i que els experts em perdoni n si no m'estenc aquí sobre la "podridura noble"). En els cellers més exigents, el que arriba de la vinya se sotmet a un segon examen en una cinta transportadora per acabar d'assegurar el perfecte estat de tots els raïms que entren a la sala de fermentació.

L'any passat vaig visitar a Extremadura dos cellers exemplars (Habla del Silencio, a Trujillo, i Viña Santa Marina, a Mèrida): explotacions molt modernes amb varietats seleccionades, amb tot l'equ ipament d'última generació, liderades per enòlegs i gent de màrqueting joves i que havien costat a algú molts diners; diners que difícilment poden ser recuperats de cap altra forma que no sigui amb prestigi. Com és habitual, els visitants vam ser sotmesos a explicacions que pretenien ressaltar l'extrem compromís del celler amb la qualitat i que volien mostrar com es controla tot el procés per garantir-la. Tanmateix, un detall va cridar-me l'atenció: en tots dos cellers la verema es fa a màquina. Ara bé, la màquina no pot seleccionar els raïms o les parts del raïm que no estan en perfectes condicions: s'ho empassa tot. Tampoc és viable fer una inspecció eficaç a l'entrada del celler, perquè la màquina desgrana els raïms i sovint trenca el gra. ¿Per què, doncs, a Habla del Silencio i a Viña Santa Marina, cellers on no s'han estalviat els recursos per produir els millors vins, la verema es fa a màquina? No pot ser per raons econòmiques, perquè encara que la verema mecanitzada és més barata, l'estalvi és irrisori quan no estàs fent un vi molt barat: la verema manual em costa uns 9 cèntims per ampolla; l'estalvi que pot representar reduir aquesta xifra és ridícul comparat amb la inversió feta en qualsevol d'aquells dos cellers. Per tant, aquesta és una pregunta que vaig formular insistentment als nostres amables i competen ts guies. Em van argumentar que es feia el possible per controlar el raïm abans de la verema i a l'entrada del celler, però que si veremaven a màquina era senzillament perquè els resultava molt difícil, potser impossible, trobar prou mà d'obra per fer aquesta tasca, que s'ha de fer molt ràpidament quan les condicions de maduració són òptimes. ¿Com és possible que no trobin mà d'obra en comarques de tradició agrícola i amb un 24% d'atur? En tots dos casos la resposta que se'm van donar va ser la mateixa: el PER.

Va ser en el curs d'aquesta mateixa estada a Extremadura que, parlant del PER, un pagès jubilat em va etzibar la frase " Felipe González enseñó a los jóvenes a ser gandules ".

Equivocats o no, tres testimonis locals coincideixen a culpabilitzar el PER extremeny. En aquest moment no disposo dels seus noms. Podria localitzar-los si fos necessari. El que sí que puc assegurar ara mateix és que cap dels tres era el Sr. Duran i Lleida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT