Publicitat
Publicitat

On era Wally López?

Q ui són els bons? Fa quinze dies, vaig publicar en aquest mateix espai un article sobre les contradiccions que envoltaven els últims dies de guerra a Líbia. En tot el temps que fa que escric a l'ARA mai no havia viscut una allau similar de correus electrònics felicitant o, sobretot, dissentint de les meves paraules sobre el conflicte. Amb la màxima educació, això sí, algunes persones criticaven l'equiparació que feia, en qüestions de crueltat, entre lleials i rebels al règim del coronel. Després de veure les esgarrifoses imatges del linxament de Gaddafi i de contemplar com les noves autoritats van permetre una vergonyosa exposició pública del seu cadàver masegat dins d'una cambra frigorífica de Misurata, ja no hi pot haver cap mena de dubte. Els rebels no són els soldats de la llibertat que ens van voler vendre a l'inici del conflicte. I el concepte de drets humans de molts d'ells (inclòs Mohamed Abdel-Jalil, ministre de Justícia de Gaddafi fins a l'inici de la guerra i avui màxim dirigent del Consell Nacional de Transició) no és gaire diferent del que tenien el coronel i els seus sequaços.

Viatge equivocat. Un altre protagonista dels darrers dies (salvant totes les distàncies, naturalment) ha estat Patxi López. El lehendakari no nacionalista (basc) va fugir als Estats Units abans que personatges de la rellevància internacional de Kofi Annan, Pierre Joxe, Gerry Adams o el representant de Tony Blair, Jonathan Powell, viatgessin fins a Sant Sebastià per donar suport a la Conferència Internacional de Pau per al País Basc. Tan allunyat de la realitat està el lehendakari que l'anunci d'ETA d'abandonar les armes el va enganxar a més de 5.000 quilòmetres de distància del seu despatx de Vitòria. I llavors, pobre d'ell, després d'haver hagut de fer una valoració a corre-cuita amb la poca solemnitat que atorga l'interior d'un tren, va haver de tornar cap a Euskadi amb la cua entre les cames.

Anticossos contra la pau. Si Patxi López arrossegarà l'estigma d'haver estat el gran absent en un moment clau de la història del seu poble, altres seran recordats per haver patit una febrada a causa de la galleda d'aigua freda que els va caure al damunt amb la conferència de pau i el posterior anunci d'ETA. Són aquells individus que se senten més còmodes en un escenari de violència que no pas havent de gestionar la pau. Podria parlar de moltes declaracions irresponsables fetes en els darrers dies, però deixeu-me que posi el focus sobre una. El seu protagonista, Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del Partit Popular: "Els estrangers que vénen a la suposada conferència de pau [...] no tenen ni punyetera idea del país en què es troben". Estranger, doncs, com a sinònim de diferent, de rar... d'enemic.

Franco, de nou. Sentint González Pons vaig pensar en Franco i en aquell llunyà 1 d'octubre del 1975 a la plaça d'Oriente de Madrid. Aquell dia, el dictador, davant milers de seguidors que bramaven contra els europeus, va respondre amb veu tremolosa i aflautada a les protestes internacionals contra les execucions de cinc opositors d'uns dies abans. Tota la culpa era dels estrangers, que no entenien la serenitat i la virilitat dels espanyols. Dels estrangers i de la "conspiració maçònica i esquerrana en la classe política, en contuberni amb la subversió comunista en qüestions socials".

Les ales de la caverna. L'estupidesa no té límits, fronteres ni ideologies (i si no que l'hi preguntin al bocamoll Peces-Barba). Però el cert és que d'aquí un mes, Rajoy es trobarà havent de gestionar un procés de pau que ha de començar a caminar amb el suport internacional. I, paradoxalment, l'oposició més obtusa i frontal a fer qualsevol pas endavant la trobarà en aquells sectors de la caverna als quals el seu mateix partit ha donat ales en els darrers anys en la seva lluita per identificar Zapatero amb ETA (que tot sigui dit, és tan difícil com buscar similituds entre un ou i una castanya). Davant de Rajoy s'obren les vies britànica i turca. Major i Blair o l'esperit unitarista de Mustafà Kemal Atatürk. De tu depèn, Mariano.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT