Publicitat
Publicitat

Sense ànima ni control

Expliquen que, en morir, una vídua va córrer al cel a veure si hi trobava l'ànima del seu marit. Com que allí no hi era, la van adreçar als llimbs i a l'infern. Tampoc en cap dels dos indrets la va trobar. Va tornar al cel per preguntar a sant Pere: "No trobo l'ànima del marit enlloc, com és possible?" "A què es dedicava ell?", va preguntar-li sant Pere. "Era banquer", respongué la dona. "Esclar, home! Per això no la troba. Que no ho sap, que els banquers no tenen ànima?"

A desgrat de l'acudit, i de les realitats que ens porta aquesta crisi, seria un error considerar la banca com una institució que fa nosa. El sistema bancari és una de les grans institucions econòmiques que ha creat la nostra societat. Sense ell, poc del que hem fet hauria estat possible. Els catalans hi vam tenir molt a veure perquè, si bé el primer banc, tal com l'entenem, sembla que va començar a operar regularment a Gènova (segle XII), convé recordar que el primer gir bancari s'havia ordenat a Barcelona uns anys abans. L'invent (ajuntar molts petits estalvis per poder prestar-los a algú altre) ha permès que Occident avancés de forma impressionant. No haver-lo adoptat, per contra, és una de les causes del retard que pateixen les societats musulmanes.

Però la present crisi ha demostrat que els productes bancaris havien arribat a un nivell de sofisticació i complexitat que han provocat la fallida del sistema. Per tant, els països més espavilats s'han dedicat a generar regulacions que facin que la banca torni a jugar el seu rol imprescindible: acumular diners dels petits estalviadors per prestar-los a qui els requereix per fer inversions. El país que més ha avançat en aquest sentit és el Regne Unit. La nova regulació britànica divideix la banca en tres branques que no es poden comunicar entre elles (no poden passar-se diners l'una a l'altra): la banca minorista (la dels comptes corrents i d'estalvis d'individus), la industrial (per a empreses) i la d'inversions (per a productes d'alt risc). S'ha acabat barrejar diners de petits estalviadors amb productes de risc, o aliens al seu entorn econòmic. La decisió ha molestat la banca britànica, que en cert moment va amenaçar fins i tot de marxar de la City.

No cal dir que entre els països que no han fet res per reformar el sistema legislatiu que regula la banca hi ha Espanya. Per sort nostra, serà Europa qui obligarà a fer-ho. I és que la història del nostre sistema financer és la del privilegi polític i l'obscurantisme -el fet no és aliè als préstecs que la banca i les caixes donen als partits polítics i als polítics individualment-. Encara algú ens ha d'explicar com va acabar l'escàndol de les primes úniques dels anys noranta. I el perquè d'un nomenament tan oportú com el de Juan Antonio Samaranch com a president de La Caixa. Fa poc, bancs i caixes es van dedicar a ensarronar els seus clients mitjançant les assegurances de tipus d'interès -per cert, em diuen que els afectats, en general, estan guanyant els plets plantejats contra les entitats financeres-. I, ara mateix, s'ha produït una estafa generalitzada (perquè, en el sector financer, la manca de transparència i documentació explicativa es considera una forma d'estafa) amb les participacions preferents. Milers d'estalviadors han perdut la disponibilitat dels seus estalvis en una operació en què (el conseller Mas-Colell dixit ) les entitats financeres sabien el risc al qual exposaven els seus clients.

Però si tot això ha estat possible és també gràcies a una premsa tan distreta com dòcil i poruga. Aquests dies el nostre periodisme ha anat ple de les interioritats descobertes a Goldman Sachs. Però ja m'explicaran quants clients afectats hi ha a Catalunya per les suposades irregularitats de Goldman Sachs. Per contra, mirin quants afectats hi ha per l'afer de les participacions preferents. I quantes planes han publicat els nostres mitjans per investigar i denunciar un frau tan colossal? Catalunya quedarà amb només dues entitats financers. La desaparició de les caixes no ha estat per casualitat, i afavorirà situacions d'abús. Però a aquest desgavell no s'hi hauria arribat amb una premsa rigorosa. Molts dels fets que les han portat a desaparèixer es coneixien, i ningú els va denunciar. I ara estem com estem. Perquè, esclar, la pregunta és evident: quin diari català publicaria una carta d'un exdirectiu de La Caixa o del Banc de Sabadell com la que el The New York Times va publicar de l'exdirectiu de Goldman Sachs? La resposta, per ara, queda a l'aire.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT