Publicitat
Publicitat

2017, any Palau i Fabre

El 21 d’abril d’aquest any que comença n’hauria fet cent que va néixer el poeta Josep Palau i Fabre, mort el febrer del 2008. I és per això una magnífica notícia que la fundació que porta el seu nom (absolutament recomanable, per no dir peremptòria, la visita a la seva seu, a Caldes d’Estrac) anunciï tot un any de commemoracions de la seva obra i figura, que començarà el mateix abril d’aquest 2017 i es desenvoluparà fins a l’abril de l’any següent. De moment la Fundació Palau i Fabre ja ha designat i fet públic el nom del comissari d’aquest centenari: el crític i estudiós Manuel Guerrero, profund coneixedor de l’obra del poeta, a qui correspon desitjar (amb la seguretat que els obtindrà) tota mena d’encerts i de bona fortuna en la seva tasca, que serà molta. L’any dedicat a Josep Palau i Fabre ve tot just després de l’Any Llull (a qui Palau i Fabre, per cert, venerava) i de les efemèrides del 2013, en què vam celebrar el centenari dels naixements d’una extraordinària plèiade de poetes formada per Salvador Espriu, Joan Teixidor, Marià Villangómez i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a qui Palau i Fabre, una altra vegada, admirava fins al punt de dedicar-li algunes de les millors pàgines de la seva obra, tant en vers com en prosa.

No crec que ningú discuteixi a hores d’ara que els Poemes de l’alquimista, el llibre que reuneix la totalitat de la seva obra poètica, situen Josep Palau i Fabre com un dels poetes fonamentals en llengua catalana de la segona meitat del segle XX, juntament amb el mateix Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet i Maria-Mercè Marçal. Només la seva impressionant envergadura com a poeta ja justificaria de llarg que es dediqui tot un any a recordar-lo, celebrar-lo, llegir-lo i estudiar-lo com cal, però és que a això cal afegir-hi les seves contribucions com a dramaturg i narrador, i molt especialment com a assagista. I, concretant encara més en aquest últim gènere, com a estudiós de l’obra de Pablo Picasso, un dels genis universals i incontestables del segle XX. No crec que sigui cap exageració afirmar que els textos, breus i llargs, que Palau i Fabre va necessitar escriure com a resposta a l’enlluernament estètic i vital que li produïa la pintura del malagueny, figuren en primera fila de la bibliografia picassiana internacional.

Festegem, doncs, els cent anys del mestre Josep Palau i Fabre, i, si no ho heu fet, us recomano -més ben dit, us prego- que correu a llegir els Poemes de l’alquimista, i per descomptat, que si ja ho heu fet, ho torneu a fer. Hi trobareu poemes que, tan bon punt us arribin al cervell i al cor, us acompanyaran la resta de les vostres vides, com aquell immens Cant espiritual, que hem de comptar entre els millors poemes en català de tots els temps i que sospito que ens pot fer molt de profit al llarg d’aquest 2017. I que comença així: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis...”

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT