Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

En benefici de l'evolució

Ahir, a la contra de La Vanguardia , el periodista Lluís Amiguet entrevistava Werner Arber, premi Nobel de medicina i president de l'Acadèmia Pontifícia de Ciència: com si diguéssim, l'assessor del papa de Roma en matèria científica. El senyor Arber insistia a subratllar fins a quin punt considera absurda la pretensió -tan antiga com l'espècie humana- de voler viure més temps del que habitualment tenim assignat, i, ja posats a demanar, de no morir-nos mai. La vella i vana idea, en definitiva, de deixar enrere la nostra data de caducitat, com els replicants de Blade runner .

Segons el doctor Arber, aquesta aspiració no tan sols no treu cap a res sinó que, en cas de realitzar-se, resultaria contraproduent per al gran sistema que és la natura: si els humans visquéssim més temps del que ens pertoca, ocuparíem l'espai d'alguna altra espècie i no la deixaríem evolucionar. I és que el doctor Arber no descarta que altres espècies puguin arribar a evolucionar fins a assolir nivells d'intel·ligència iguals o superiors al nostre. Tot és una qüestió d'adaptació al medi. Per exemple, i citant el també Nobel Francis Creek, Arber subratllava que li semblava una bajanada enviar astronautes a les missions espacials, podent-hi enviar espores, que sens dubte hi farien un paper més reeixit.

Aquesta argumentació possiblement sigui extrapolable a altres àmbits, a més del dels viatges interestel·lars. Per exemple, en girar el mateix exemplar del diari en què sortia publicada l'entrevista al científic, un topava, a la portada, amb una foto gran de Rajoy i Rubalcaba, donant-se la mà a les portes de la Moncloa moments abans del dinar que els havia de reunir, com a vells i bons col·legues. I encara n'hi havia dues més, de fotos, més petites, en què es veia els mateixos personatges, però aquest cop asseguts als seus respectius escons del Congrés dels Diputats i acompanyats per les respectives Sorayas: Soraya Rodríguez, mà dreta de Rubalcaba, i Soraya Sáenz de Santamaría, extremitat polivalent de Don Mariano. El nou secretari del PSOE i el president del govern d'Espanya hi apareixien amb aire distret, les mirades perdudes en algun punt indeterminat de l'hemicicle, com si estiguessin pensant en les musaranyes. Les Sorayas, en canvi, havien estat retratades dretes i en actitud combativa, assenyalant-se l'una a l'altra amb dits acusadors, les celles arrufades i la boca oberta, en ple intercanvi de retrets. Algun cronista parlamentari hauria pogut fer un bonic símil amb un parell de lleones disputant-se alguna peça de caça, mentre els dos lleonassos corresponents vegetaven indolents, i gairebé tan petrificats com els dos ídem que hi ha a la porta de la seu de la cambra baixa espanyola.

I aleshores vaig entendre millor les consideracions del doctor Arber: si, en lloc de Rajoy i Rubalcaba, tinguessin en aquells escons un parell d'espores, o fins i tot d'amebes, vols dir que hi perdríem gaire? Segur que no: en tot cas, seria l'evolució de les espècies la que hi sortiria guanyant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT