Publicitat
Publicitat

El català al Congrés de Diputats

L'11 de gener el Congrés de Diputats va rebutjar, per enèsima vegada i amb el vot del PSC, que els diputats que ho vulguin puguin fer servir la llengua catalana a les sessions del ple. Dit d'una altra manera, van tornar a obligar els diputats a parlar en castellà a la màxima institució representativa de l'Estat que, Constitució en mà, considera la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya un patrimoni objecte d'especial respecte i protecció i que no pot prevaler cap discriminació per raó de llengua.

L'argument és el de sempre. El castellà és única llengua oficial de l'Estat, el català només ho és al territori de les comunitats autònomes on és llengua pròpia i la Constitució no preveu l'ús del català a les institucions representatives centrals.

Estem tan acostumats al menyspreu de l'Estat i dels ciutadans espanyols que viuen en territoris de parla castellana vers la llengua catalana que una negativa més gairebé passa desapercebuda malgrat la seva gravetat. I encara més si es té en consideració que la Constitució ja té 33 anys i que se suposa que tenia entre, altres objectius, que els espanyols acceptessin l'Estat com a plurilingüe, tal com és, i no monolingüe castellà. Crec que cal rebatre l'argument de base i alguns dels col·laterals adduïts per imposar el castellà com a única llengua del Congrés.

Primer. La Constitució no preveu l'ús de llengües territorials a les institucions centrals o comunes. És cert, però no les prohibeix ni imposa l'ús exclusiu del castellà, i hauríem d'admetre que en un país lliure el que les lleis no prohibeixen està permès. Que la Constitució no reguli l'ús del català a les institucions centrals, com fan les constitucions de Suïssa, Bèlgica, Finlàndia o l'Índia, per dir-ne algunes, no vol dir que no es pugui regular d'una manera democràtica i permissiva.

Segon. La Constitució estableix que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que el català només és oficial en una part del territori, d'acord amb els estatuts. Però això no exclou que les institucions centrals puguin establir-hi l'ús del català. L'edició del BOE en català, que es fa des del 1998 a l'empara del RD 489/1997, de 14 d'abril, n'és un exemple. La possibilitat de presentar documents en català adreçats a administracions catalanes en qualsevol punt del territori que admet el RD 772/1999, de 7 de maig, n'és un altre. L'ús del català al Senat, un tercer. No veig per què al Congrés no ha de ser possible.

Tercer. La sentència del TC del juny del 2010, sobre l'Estatut del 2006, va considerar ajustada a la Constitució la previsió de l'article 33.5, segons el qual els catalans tenen el dret de relacionar-se amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d'àmbit estatal en català, d'acord amb el procediment que el mateix Estat ha d'establir. Així doncs, només ho han de voler els que tenen la majoria.

Quart. L'ús del català i de les altres llengües oficials al Congrés no comportaria un cost significatiu. No es demana que el diari de sessions i l'oficial del Congrés tinguin versió catalana. No es demana que les intervencions en castellà es tradueixin al català. Només es demana traducció en una direcció: català (i gallec i èuscar) al castellà, atès que tots els diputats el coneixen. D'altra banda, la proposta rebutjada només en preveia l'ús al ple, no a les comissions ni als òrgans de govern. El cost dels traductors, en aquest cas, és inferior al d'un sol cotxe oficial.

Que es prohibeixi l'ús del català al Congrés no té, doncs, un fonament jurídic ni pràctic. Només el té polític i mental. Els diputats del PP i del PSOE s'oposen a l'ús de les llengües diferents de la castellana per mantenir el privilegi d'aquesta com a instrument de poder, per mostrar que si són més són més forts i per evitar l'ús de les altres llengües a les institucions europees.

S'ha perdut una nova oportunitat de fer pedagogia de quin és el país real. Que la ciutadania andalusa, castellana o aragonesa tingués ocasió de veure com els seus representants respecten la llengua dels diputats de parla diferent a la castellana seria alliçonador. Ara per ara, els diputats de les majories no han volgut. I els 15 diputats del PSC han perdut l'oportunitat de demostrar que poden votar de manera diferent que el PSOE. En un moment en què numèricament són intranscendents, la seva abstenció hauria tingut una gran càrrega simbòlica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT